Bangkok

informació obra


Intèrprets:
Carlos Álvarez-Nóvoa, Dafnis Balduz
Escenografia:
Paco Azorín
Vestuari:
Gimena Gonzalez Busch
Il·luminació:
Kiko Planas (AAI)
Ajudantia de direcció:
Òscar García Recuenco
Producció:
Grec 2015 Festival de Barcelona , La Villarroel, Centro Dramático Nacional, Grec 2015 Festival de Barcelona
Autoria:
Jean Cocteau
Direcció:
Ivo van Hoe
Sinopsi:

Un vigilant jurat, l'única persona que treballa en un aeroport ja construït però abandonat, es troba amb un visitant que no s'esperava: un viatger que, bitllet i maletes en mà, pretén volar a Bangkok, tot i que des d'aquesta terminal aèria ja fa molt que no hi ha cap enlairament, si és que n’hi ha hagut mai... A força d'humor negre, un sarcasme corrosiu i molta ironia, el dramaturg Antonio Morcillo critica sense concessions un estil de gestió que ha conduït al malbaratament de recursos i a situacions surrealistes com les que recrea aquesta ficció escènica.

Obra guanyadora del XXII Premi SGAE.


Crítica: Bangkok

13/07/2015

Bon treball actoral en acció volgudament política que deixa massa fronts oberts

per Jordi Bordes

Dafnis Balduz i Carlos Álvarez-Nóvoa interpreten molt bé els seus dos personatges a "Bangkok". Amaguen parts d'informació del seu passat per fer-lo més complex. Potser el problema és que el text deixa massa interrogants oberts, massa camins possibles que acaben despistant l'espectador de la peripècia concreta (que no ho és, perquè tendeix a l'abstracció, de fet). De totes maneres, sí que s'identifica bé la tonada, la voluntat de denúncia amb un text de teatre de l'absurd o d'il·lusió fantàstica que se serveix amb un toc de thriller per allunyar-se del que podria ser una caricatura massa fàcil i gens interessant.

"Bangkok" és una batalla de discurs políticament crític i compromès, sense decantar-se per cap bàndol. En tot cas, si algú guanya és la incapacitat a fer triomfar el canvi. El punt còmic (i ben real, d'altra banda) és la construcció d'un aeroport que ha costat milions i que en val molt també fer-ne un manteniment abans de donar-lo per perdut. El valor és sempre relatiu en escenaris com el de la política i el de l'art d'aparentar.  L'obra d'Antonio Morcillo se serveix d'un text exigent, amb rèpliques que busquen una brillantor. Com si hi hagués una mena de combat per veure qui té la capacitat discursiva més desenvolupada. D'entrada, és un combat de cavallers però a mesura que avanci les línies vermelles s'aniran destapant i es comprovarà la voluntat de canvi dels dos individus però des de posicions antagòniques. Hi ha l'ordre i hi ha la revolució. Però ningú dels dos pot presentar-se com a emblema de res perquè es troben col·laborant (de manera més evident o menys) amb el propi sistema que els fagocita.

Trivial