Bate fado. Jonas & Lander

Dansa

informació obra


Sinopsi:

Aquest espectacle a cavall entre dansa i concert musical l’interpreten cinc ballarins, un fadista i quatre músics. Jonas & Lander es proposen reinterpretar i recuperar el fado acompanyat de zapateados, en què la qualitat d’un instrument de percussió sorgeix de la dansa que dialoga amb la veu i les guitarres. Així doncs, aquest espectacle representa el primer pas per recuperar la dansa que el fado va perdre.

Amb seu a Lisboa, el portuguès Jonas i el brasiler Lander col·laboren junts des l’any 2010. La seva obra destaca per les seves qualitats singulars, amb trets únics que exploren la fusió entre diferents arts escèniques i que posen l’accent en la música. Des de la seva peça Cascas d’OvO de 2013, Jonas & Lander s’han consolidat mitjançant obres reconegudes per la crítica i compten amb un suport de diverses estructures, tant de Portugal com de la resta d’Europa. La seva trajectòria ja inclou un ampli ventall de peces.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Bate fado. Jonas & Lander

02/11/2022

El fado també era ballat

per Júlia Vernet Gaudes

La companyia portuguesobrasilenya JONAS&LANDER, amb força decepció per part meva, van mirar de reconstruir el que en algun moment va ser el ball del fado, ara extint. Amb 5 intèrprets, acompanyats de 4 músics de fado i un fadista, van “muntar un espectacle” que si a estones la recerca a nivell de moviment era interessant i la música entretinguda, quedaven desvirtuades per una il·luminació i escenografia, que al meu parer, caricaturitzaven la popularitat del fado.

El que impregnava de caricatura l’espectacle era que hi havia tot un seguit d’elements escènics que, volent fer referència a elements representatius del fado, es feien difícils d’encabir sota una mateixa estètica. Si bé era clar que no es volia fer un concert i una proposta coreogràfica i prou, sinó també una interpretació contemporània a partir d’aquesta recerca sobre la tradició, la dimensió contemporània quedava excessivament carregada de comèdia i rosava més aviat l’absurd. Tant el vestuari (

Fábio Rocha de Carvalho i Jonas) com l’escenografia (Rita Torrão) es feien estranys i discordants; no hi havia cap coherència a nivell estètic ni historiogràfic a la que agafar-se com espectador, mentre que a nivell dramaturgic s’oscil·lava d’una manera també força errant entre el drama i l’humor. L’últim element que acabava de fer l’efecte de disbauxa i absurd –potser volgudes– era la il·luminació (Rui Daniel), comptant la instal·lació lumínica que ocupava el centre de l’escenari, que semblava tenir vida pròpia –sense que això semblés tenir un bon motiu– i que en més d’una ocasió generava ambients i situacions en la foscor, que feien dubtar si era volgut o no. A tot això, cal tenir en compte que es tractava d’un espectacle de gairebé dues hores –cosa que pot ser irrellevant si no te n’adones–, amb cançons de fins a 20 minuts, en què en molts casos no s’aportava res de nou.