John Cassavetes, poc abans de morir, va arrencar un guió, Beguin the beguine, per als seus actors fetitxes. Va morir el 1989 sense haver pogut rodar-ho. De fet, especula Jan Lauwers que va rebre l'encàrrec d'adaptar-ho al teatre, que no està del tot segur que aquell fos el títol definitiu ni que l'obra estigui complerta. En aquest sentit, el quadre desesperat que dibuixa el guionista i director nord-americà és encara més desolador. No té sortida. Per això, Lauwers imagina que els personatges masculins es troben en una mena de purgatori esperant qui sap què i amb l'unica distracció, cada cop menys plaent, de tenir la capacitat de trucar a prostitutes amb les qui passar llargues estones de sexe i fantasia.
Aquell lúcid director de Isabella's room que explicava un conte alhora que mostrava part de l'herència arqueològica que l'havia regalat el seu pare, que jugava a fantasiejar amb el públic, ara serveix un quadre fosc de la dimensió d'A porta tancada, de Sartre. O, millor encara, com el malefici estrany i surrealista de Buñuel de l'Àngel exterminador que han adaptat a l'escena Joan Ollé i Thomas Ostermeier. És una peça fosca, volgudament bruta que evidencia els egoismes propis i que qüestiona el paper dominant de l'home-client davant d'un llistat de noies que van canviant. Segurament, la mirada de profunditat, de Lauwers atorga una certa est`teica igual de desinhibida però no tant crua i a repèl del Blasted que aquests dies Alícia Gorina presenta al TNC
El treball és d'una generositat i honestedat absoluta dels 4 actors. Juan Navarro (feia anys que no se'l veia a escena i guanya molta presència, tot i presentar-se còmicament com un secundari de luxe) al costat de Gonzalo Cunill (Vània, Who is me. Pasolini) són els dos protagonistes tancats en una gàbia d'or. Inge Van Bruystegem i Romy Louise Lauwers (la filla del director) interpreten els papers de prostitutes. Al quadre fixe, el director li dóna una certa evolució quan la depressió d'un va contagiant l'altre (que, per contra, guanya les ganes de viure sense passat ni mala consciència al sexe) o quan les noies van guanyant més pes en la relació amb els homes, tot i que es tracti de ser noies acabades d'entrar en aquell espai. És com si, en realitat, el proxeneta que les tria decideix anar escanyant la sensació de calma i descans dels actors masculins. Com si fos un déu que ofega. O d'un director que força l'escena.
No és un treball plenament Needscompany en què es prodiguen diverses disciplines com la interpretació dramàtica, la coreografia, el cant,la musica en diretce i els multifocus (que cada espectador es deixi persuadir pel que més li vingui de gust). Però sí que hi ha una certa voluntat d'escapar-se d'aquesta cambra fosca quan es juga amb el vídeo en directe, amb el set de la cambra del darrere o quan es desenvolupa una acció secundària aparentment superficial, colorista, en alguns dels moments de major intensitat psicològica.
Feia massa anys que no s'acollia Lauwers a Barcelona. Des del 2011. El canvi de direcció al Lliure va anar precedida d'una retallada que va obligar a Lluís Pasqual a centrar els recursos en produir obres per donar feina als actors de casa. Ara la situació no ha millorat prou, però tot i així, ha considerat que es feia imprescindible tancar aquest llarg parèntesi. Lauwers va captivar amb la seva coreografia onírica (dels anys 2005 al 2009). Ara signa una cançó desesperada, fixa, però amb una profunditat dde camp quie li dóna un cert aire, on ressona la intriga.
