Fixeu-vos en la fotografia amb la qual Jan
lauwers finalitza el seu muntatge d’una obra teatral ( la tercera i última
escrita per John Cassavetes) que ni ell mateix sap si és pot considerar una
obra acabada: per no saber - segons afirma
en l’entrevista que li ha fet Justo Barranco, publicada a “La Vanguardia”del 24 de gener
-Lauwers ni sap si l’obra li agrada, encara que sí sàpiga que la troba tant
desconcertant com decididament fosca .
La fotografia va ser utilitzada com imatge
promocíonal de l’esplèndida pel·lícula
“Husbands”, que Cassavetes va estrenar el 1970. I ens mostra al seu creador al
costat de Peter Falk i Ben Gazzara, precisament els mateixos actors , grans
amics personals, i còmplices en nombroses aventures artístiques pels quals va escriure aquest darrer text que
, finalment, no van arribar a interpretar mai a un escenari. I que , de fet, no
havia estat mai representat fins que la fundació Cassavetes, coneixedora de
l’admiració que ha sentit sempre per l’obra d’un cineasta al qual es pot considerar
en molts sentits gairebé com “el pare” del cinema independent nord-americà , es
va posar en contacte amb Lauwers per tal que convertís en realitat teatral
aquell projecte guardat en un calaix.
El cas és que acabant el seu potentíssim espectacle
amb l’esmentada imatge, Lauwers remarca encara més el vincle que existeix entre
aquella pel·lícula i aquest text, encara que es tracti de dues obres del tot independents.
A “Husbands” , Cassavetes i els seus companys interpretaven tres grans amics de
tota la vida, tots ells més o menys a
punt d’entrar en la quarta dècada de la seva existència , tan casats com indica
el títol , i ben acomodats a una vida
d’èxit professional amb bonica residència a una zona suburbana de Nova York
inclosa. Això, fins que la sobtada mort d’un quart membre del grup els porta a
emprendre una escapada que inclou també l’aventura sexual, i que en té molt de desesperat intent de
recuperació d’una joventut que , malgrat el miratge de la fugida , resulta ja
irrecuperable.
El cas és que, gairebé dues dècades després
d’escriure aquell guió que el mateix Cassavetes va definir com tremendament
personal perquè en ell va voler reflectir la devastació que li havia provocar
la mort del seu germà de trenta anys, Cassavetes escriu aquest altre text pensat pels seus companys de foto. Ell,
ja no hi surt a la foto , ja no es reserva aquí cap paper: sap que la cirrosi
hepàtica cap a la qual ha derivat el seu intens alcoholisme , està a punt de
matar-lo. I cedeix tot el protagonisme a aquests dos personatges que responen
al nom de Gito Spaiano i Morris Wine. A ells, i a les successives noies de companyia que els hi subministra el
cap d’una agència de scorts ben atent a poder fer realitat totes les seves
fantasies eròtiques, sentimentals i/o sexuals. Ells, pel que sembla, ja no estan en disposició de
sortir al carrer a buscar-les. Tota la seva existència passa ara pel servei a
domicili, perquè es troben tancats en una mena d’apartament situat al costat
del mar però sense cap mena de vistes al mar del qual no surten per a res. I no
deixa de ser curiós que, veient l’espectacle , em vingués al cap la mateixa
referència que esmenta Barranco dins la seva entrevista: aquests dos amics
tancats en un cau clautrofòbic i lliurats a quelcom que en té molt d’exercici
autodestructiu disfressat de festa sexual en sessió continua, s’assemblen força
a aquells altres quatre amics amb els quals tan escàndol va crear Marco Ferreri
allà cap el 1973: els quatre protagonistes de “La grande bouffe”, disposats a
suïcidar-se a cops d’una bacanal
gastronòmica darrera d’una altra, amb el no menys claustrofòbic tot i que sí més
glamurós escenari d’una luxosa vila com a rerafons.
Lauwers , fent-li justícia al títol de l’obra
que té entre mans, inicia la seva proposta amb el fantàstic “Begin the Beguine”
de Cole Porter, ballat i saltat a pèl pels quatre protagonistes amb aquella
mena d’esclat d’alegria exultant que , de tan evident, no pot amagar altra cosa
que l’amargura. I si Cassavetes li va posar a la seva obra aquest títol, no va
ser solament perquè sempre havia admirat el tema de Porter. Segur que va ser
també pel fet que aquesta melodia amb elements de rumba que de tan escoltar-la
ens pot semblar ara convencional, però que al seu moment va trencar
experimentalment moltes normes de la música popular ,amaga darrera la seva
aparent lleugeresa una gran dificultat , està associada al ball íntim en
parella, i en té quelcom de partitura sense fi que podria anar-se repetint
indefinidament. Com podrien anar-se repetint indefinidament aquestes trobades
entre el Gito i el Morris amb les seves fantasies: l’un, renegant sempre del miratge de l’amor;
l’altre , buscant la teatralització d’aquest miratge en qualsevol relació de
pagament; tots dos, desmentint sovint amb les seves reaccions el seu teòric
punt de partida. Sempre, mantenint uns diàlegs que a l’escenari agafen un to estudiadament improvisat que connecta de
forma notable amb aquelles improvisacions davant la càmera que formen part de
les ruptures formals envers la narrativa cinematogràfica de Hollywood
practicades per Cassavetes al seu
cinema. I de fet, també la forma com Lauwers introdueix a l’espectacle la imatge enregistrada en directe mitjançant
una càmera que sovint s’enganxa al cos (nu o vestit) de l’intèrpret i sembla
voler travessar el seu rostre, ens remet en cert sentit a l’univers fílmic del
director de “Faces”. Pocs cineastes, han sabut despullar tant l’anima dels seus
personatges, seguint-los de vegades amb la càmera oculta pels paisatges urbans
més poblats, o apropant l’objectiu sense cap compassió fins més enllà de la
pell de l’actor o l’actriu. I per comprovar-ho , recupereu com sigui –per posar
dos exemples magistrals- “A Woman Under the Influence “ i la molt teatral
“Opening Night”, protagonitzades totes dues de forma prodigiosa per la
gran Gena Rowlands, la dona amb que
Cassavetes va compartir la seva vida ; hi ha qui diu que, en el fons, “Begin
the Beguine” és un gran homenatge a ella.
Lauwers, ficat en aquest purgatori existencial
gens adient per a integristes de la
correcció política ( la posició que ocupen les dones d’aquesta proposta pot no
sentar massa bé en segons quins àmbits; jo els hi demanaria que es relaxessin,
i tinguessin en compte com va canviant la dimensió dels personatges femenins a
mesura que avança la proposta) , es mostra més visualment sobri que en altres
ocasions. Però ,alhora, sense deixar que oblidem que som davant el creador de l’extraordinària
“Isabella’s Room”. I aconseguint -en companya d’aquest quartet d’intèrprets
disposats també a tot - que la seva personalitat convisqui de forma notable amb l’estil inconfusible amb el qual filmava Cassavetes. Potser a Lauwers ,
se li escapa una mica el tempo de l’espectacle. Les seves dues hores, poden
semblar una durada excessiva. Tot i que, en realitat, les seves repeticions que
no ho són en absolut i els seus lleugers punt morts, venen a formar part del
mateix purgatori amb quelcom de bucle en
el qual viuen instal·lats els dos amics . Un purgatori sense sortida en què conviuen les paraules i la por a la comunicació, la festa i el fàstic, la
desesperació latent i l’espera de quelcom que encara sigui capaç de crear
emocions, encara que sigui amb l’ajut del teu proxeneta preferit.
