Ai, el llenguatge, el llenguatge! Què feríem sense ell ? I alhora, tenim clar què cal fer amb ell, què ens fa ell, i en quins paranys ens pot fer caure ell ? Per dir-ho com ho diu una de les tres molt etíliques protagonistes (cap d’elles deixa mai de parlar i parlar encara més, i de beure i beure encara més , fins que s’esgoten les paraules i les existències d’alcohol) d’aquest tan notable text d’Albert Balasch “Vivim en el llenguatge, que ens és paradoxal. D’una banda, el llenguatge és l’únic lloc que podem habitar; de l’altra, i per tant, és la nostra gàbia”. I és que, com afirmen també aquestes tres dones que , arribat el moment, es posen alhora evangèliques per tal de recordar-nos aquelles tres Maries que van anar de matinada cap el sepulcre de Jesús per tal de tenir cura del seu cadàver, i es van trobar que allà dins ja no hi havia cap cos del qual tenir cura, “sovint el llenguatge , ens és un enemic. Amagat en la consciència . Covardament. Com si fos ell qui no ens deixés viure”. Això, abans d’afegir tot seguit que “tot llenguatge és metafòric. I no te’l pots creure”.
I malgrat tot, ens el seguim creient, perquè necessitem fer-ho. I ens segueix provocant un notable plaer retrobar-nos amb ell , ara que sovint ens el trobem maltractat i/o ignorat , i sotmès a les implacables lleis imposades per aquells espais en els quals la seva funció, queda reduïda a la vàcua xerrameca o a l’estret límit d’una piulada . Doncs ,aquest no és pas el cas de l’espai en el qual s’ubiquen aquestes tres dones que renuncien a ser personatges per tal de ser només parla ;parla etílica, com ja ha quedat clar. I amb això vull dir que aquestes tres Maries ( tot i que en realitat, només una porti aquest nom; les altres dues es diuen Míriam i Meri) no tenen entitat com a personatges, no se’ns presenten aquí amb la intenció d’involucrar-nos en la seva narrativa, no pretenen transmetre’ns cap mena de relat historicista ni autobiogràfic. L’autor comença el seu text amb un breu “tres dones festegen trobar-se”. I quan s’acabi la festa i es quedin dormides (amb el que han begut, ja em direu!) sota una taula /cova que també en pot tenir quelcom de sepulcre , sabrem tant d’elles com sabíem abans d’entrar al teatre; parafrasejant l’autor , només sabrem que “tres dones han festejat trobar-se”. Esclar que també podríem dir que ho sabrem tot d’elles, perquè ens ho han dit tot o gairebé sobre la seva paradoxal relació amb el llenguatge, i dient això, ja està tot dit.
Parlant de festejar: aquest espectacle, ve a celebrar els deu anys d’existència de Centaure Produccions, en companyia de tres estupendes actrius ( Màrcia Cisteró, Antònia Jaume i Marta Ossó) que ja s’han deixat caure per d’altres muntatges dels centaures, i d’un text que l’autor de la maratoniana “F.R.A.U.” ( i per cert que la paraula “frau” sona també amb força al bell mig del festeig; no deu ser pas cap casualitat ) ha escrit pensant ja en elles. Un text que Balasch presenta com a tropari, remarcant així el rerefons diguem-ne que litúrgic, ritual i repetitiu que s’escola entre tanta paraula, i tanta barreja impossible de begudes impossiblement acolorides. I que, de tant capficat amb el llenguatge com està, no perd el temps en assenyalar acotacions escèniques , ni en definir el lloc en el qual es produeix la trobada, ni en entrar en detalls sobre com s’hauran de moure per ell les tres celebrants. Tot això, ja ho farà el senyor director , que per alguna cosa Albert Arribas és un dels centaures fundadors. De fet, fins i tot aquest vincle inseparable que es crea entre les tres dones i les diverses modalitats de copa sempre plena que sempre porten a la mà, és quelcom que ha sorgit a través la posada en escena, perquè el text no en fa pas cap referència. Arribas ha situat com a centre neuràlgic de la trobada una gran i llarga taula capaç d’encabir tanta copa. I deixa a la vista darrera del moble uns espais compartimentats amb quelcom de golfes a dos nivells; les golfes on s’amunteguen en desordre tants les andròmines que deu acumular el teatre de La Gleva, com les que deuen acumular aquestes tres existències parlants que, sense parlar-nos mai ni del seu passat, ni del seu present, ni del seu futur, sí ens parlen més d’un cop del pes feixuc del pas del temps, tot recordant-nos alhora que el pensament, com el llenguatge, ve a ser l’últim reducte en el qual troba aixopluc la dignitat humana. I mentre tant, i com dirien les famoses tres germanes russes, cal seguir vivint, tot assumint que “la vida en una boira ploranera, plena de paraules sorolloses, només pot engendrar presa i ràbia”. I diria que aquí, a Balach i a les tres Maries se’ls hi escapa un pessic de lúcida rauxa macbethiana plena de soroll i fúria , passada pel tamís dels assenyats filòsofes ,els llibres dels qual descansen també sota la taula. Arribas modula amb notable precisió cadascun dels moviments que es produeixen en aquest interior tan carregat de pensament i llenguatge sovint xiuxiuejat . I aconsegueix així donar-li ben encertada forma dramatúrgica al conjunt, mentre Cruyff ( sí; encara que us hagueu escapat dels Mundials, no us podreu escapar de la referència futbolística ) marca un impossible gol que no és gol, però que pren l’aparença de tal perquè el futbolista l’ha proclamat com a tal: vet aquí un cop més, la punyetera habilitat amb la qual el llenguatge sap marcar-nos gols que ens fan veure que existeixen encara que no sigui així , i ens fa caure un cop més en el seus metafòrics paranys. I tant de bo els puguem seguir festejant durant molts anys com fan aquestes tres , i ficats en espectacles tan estimulants com aquest, perquè sense ells, no seriem res.
