Albert Balasch i Albert Arribas s'han conjurat per fer un nou viatge a l'avern. Després d'aquell maratonià F.R.A.U. signen un treball ambigu: des d'un codi que barreja profundes imatges amb paraules quotidianes. Les tres protagonistes són com tres amigues en un inacabable sopar de Nadal. S'han trobat en un espai neutral (tots porten l'abric a mà), en un restaurant que ja no hi ha els cambrers i després d'explicar-se les novetats més trivials i de l'enèssima ronda de ponx (que admet tot en la barreja) es troben en un estat semiconscient, d'aquella aspra lucidesa preresacossa: que la llengua no pot frenar-se i el cervell connecta neurones despistades per fer un retrat nihilista de l'univers. Sorprenentment, no s'ataquen entre elles; potser ja ho han fet a l'hora de les neules. Sarah Kane (Ànsia, Blasted) podria ser un d'aquests tres personatges. Harold Pinter, un segon (o si més no, s'ho miraria i ho retrataria deixant que l'espectador imagini la relació entre les protagonistes i les trajectòries de cada una d'elles). Fent tentines, riuen sense motiu i es mig expliquen retalls d'escenes, com la del poeta que regala un vers fet a mà, al moment, d'intrigant generositat.
Arribas s'ha acompanyat de tres actrius de gran calat, amb les que ja hi ha treballat sovint en els 10 anys de Centaure Produccions. De fet l'obra és la particular celebració d'aniversari. Màrcia Cisteró (Moro com a país), Antònia Jaume (El jardí) i Marta Ossó (Sala de miralls) són aquestes tres amigues que es conjuren en la desesperació, que se saben les ombres de la caverna de Plató, que sobreviuen a les seves circumstàncies, empeses per un dia a dia que pot ser tant exasperant com ensopidot. Sota les estovalles d'una taula amb copes fines, al final, després d'una cínica pregària (amb el Pa i el Vi d'una missa del Gall), després d'haver fet accions infantils que negaran en els cercles socials per on es mouen habitualment, accediran a un son reparador, al rebateig d'aquella amistat forjada dècades enrere, probablement.
Arribas torna a presentar un quadre aspre, amb una insultant simplicitat en les que se sent respirar els intèrprets. No hi ha la connexió buscada de Licaó però el públic queda trasbalsat igualment en aquest quadre entre decadent, que bruteja i brillant que aconsegueix projectar el salt de Cruyff per engaltar la pilota cap a la porteria un 23 de desembre del 1973. Als peus de la taula, unes edicions de Plató i Aristòtil ajuden a completar el particular pessebre. Totes tres són cos i ombra, Josep, Jesús i Maria: una particular trinitat de confiança cega incapaç de revoltar-se en un món que desapareix sota els seus peus.
