El jardí

Teatre

informació obra


Autoria:
Lluïsa Cunillé
Direcció:
Albert Arribas
Intèrprets:
Antònia Jaume, Màrcia Cisteró
Escenografia:
Silvia Delagneau
Vestuari:
Sílvia Delagneau
Il·luminació:
Marc Salicrú
So:
Lucas Ariel Vallejos
Producció:
Centaure Produccions, Sala Beckett
Sinopsi:

Una dona que havia treballat de jardinera al parc municipal i ara està a punt de divorciar-se, després d’haver desaparegut durant dos anys. Una assistenta social de l’Ajuntament, que havia anat a la mateixa escola que ella. Un pis que potser aviat ja no serà habitable, amb un jardí abandonat poblat de tota mena d’ombres.

Amb una delicada simplicitat i una intensitat abassegadora, la trobada d’aquestes dues dones abocarà les dues funcionàries als abismes del malestar de la memòria europea, escindida entre el record opressor de la seva follia més destructiva i el vertigen dolorós de les velles utopies comunitàries.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: El jardí

14/01/2021

Claustrofòbia i memòria intensa, de nou

per Jordi Bordes

Torna la Lluïsa Cunillé dels personatges boirosos (Occissió, Barcelona, mapa d'ombres), en espais claustrofòbics que diuen i es desdiuen, que s'estalvien la farsa i s'enfonsen en l'abisme del drama. I el públic les segueix amb la intensitat i la intriga que porta implícita.

Centaure Produccions, companyia resident a la Sala Beckett aquesta temporada, engega el cicle sobre Lluïsa Cunillé amb aquesta posada en escena. La dramaturga signa un text amb uns personatges que mig diuen, en un espai aparentment amable però que acaba sent angoixant. Darrere de les dues funcionàries (la jardinera i l’assistent social) hi ha un món de precarietat, fràgil, vulnerable que les arrossega com a víctimes i que, potser, els atribueix un paper d’agressores. Màrcia Cisteró (Moro com a país) i Antònia Jaume (F.R.A.U.) executen una interpretació introspectiva que atrapa l’espectador. Des de la mitja veu microfonada (com si es parlessin a elles mateixes) es produeix un diàleg en què gairebé no creuen la mirada. L’espai és hermètic i una peixera fa la funció de jardí. La intriga (que també utilitza Paco Zarzoso, company de La Hongaresa Teatre) és el fil que serveix per anar descobrint l’estrany succés d’una funcionària que és acomiadada després de dos anys en què ha estat desapareguda, i que no revela ni amb qui, ni on. El jardí és, una altra vegada, una metàfora fosca i desesperada d’Europa. Dels cadàvers que s’hi han de desenterrar i de les responsabilitat de cadascú en el panorama d’aquesta tragèdia.

Albert Arribas es conté amb els seus divertits excessos (fent que els personatges ja traginin mentre arriba o marxa el públic, per exemple, com a Sala de miralls). Sí que manté la ironia provocativa amb la gravació prèvia d'avís (no feu fotos, no us tragueu la mascareta, apagueu els mòbils). I aquesta cadència oral es reprodueix quan les actrius desbrossen les acotacions. El perfil de trapella d'Arribas sap fer-li la broma a la seva direcció obsessiva, còmplice, que permet que el text voli molt més enllà que l'espai/temps en què s'allarga la funció.