Deia Theodor Adorno que després d’Auschwitz, no es podia seguir escrivint poesia. Doncs, un cop haver visitat sense arribar a veure’l mai el jardí al voltant del qual es mouen les dues dones que ens presenta Lluïsa Cunillé, potser caldrà arribar a la conclusió que després d’Auschwitz, tampoc no es poden seguir cultivant jardins. Sota la mala herba que creix a la que et descuides una mica, pot reaparèixer pel jardí la memòria d’aquells camps funestos ; la memòria d’un territori que per molt que l’abonis per tal que creixin en ell boniques flors, està abonat a seguir mostrant la terra calcinada damunt de la qual s’ha sedimentat. I entre les ombres del jardí, pots acabar alhora no reconeixent-te a tu mateixa, de la mateixa manera que un continent pot acabar no reconeixent per moments la seva pròpia Història. I pots acabar volent amagar-te de la mirada dels altres, perquè saps que si ni tu mateixa pots fer-ho, els altres encara et podran reconèixer menys. Pots acabar convertida en una dona que no projecte ombra.Com “La dona sense ombra” ( i per cert que casualment aquest dies es passeja també pel Liceu un home sense ombra escapat d’ ”Els contes de Hoffmann”) que protagonitza la potser més hermètica i alhora completament fascinant òpera de Richard Strauss a la qual el text de Cunillé fa també referència com de passada, com qui no vol la cosa. Però si hi surt, per alguna cosa deu ser. Especulem una mica. Tant quan experimentava amb cert tarannà freudià amb la forma com quan extreia tota la melancòlica bellesa del classicisme, Strauss era un ben alt representant de la més alta cultura europea. I Strauss, va acabar sent anomenat l’any 1933 president de de Cámara de Música del III Reich. Que des del més alt càrrec d’una institució que va proclamar la prohibició de la música creada per jueus, Strauss intentés salvar de la condemna alguns dels seus més admirats compositors jueus , mentre composava alhora l’himne dels Jocs Olímpics de Berlín de l’any 1936, diu molt sobre les contradiccions damunt de les quals s’han dissenyat els més bells jardins de la vella Europa.
Però el cert és que cal seguir escrivint tant poesia com prosa, i cal seguir cultivant jardins.I el cert és també que quan conegueu a les dues protagonistes de l’obra de Cunillé i sigueu testimonis de la seva primera trobada, res del que porto dit es farà evident. Quelcom d’altra banda esperable, si tenim en compte que el teatre de Cunillé ha defugit sempre moure’s pel pla de les evidències. Tot i que, per contra, ha buscat gairebé també sempre convidar-nos a recórrer els seus enigmes partint d’una situació que no sembla pas enigmàtica. En aquest cas , l’entrevista que una assistenta social li realitza visitant-la a casa seva a una dona que al llarg de dos anys , ha estat completament desapareguda. Tant, que la policia fins i tot va recórrer al seu moment a omplir el jardí de forats , no fos que el seu cadàver estès també ja servint d’abonament. El que la policia no sap però la dona sí sospita , és que encara que ella s’hagués presentat davant seu, els agents haguessin estat incapaços de reconèixer-la.
Per contra, l’assistenta social sí ha reconegut que la dona que té davant seu havia estat companya seva durant els anys escolars. L’assistenta , d’entrada, es presenta a la casa de la dona reapareguda amb aquell punt de patent o latent prepotència que dona ser una representant dels organismes que tenen cura dels ciutadans i les ciutadanes . Que estan a l’aguait per tal de poder assessorar-los, i/o ajudar-los a expressar on es troba l’arrel dels seus problemes, i derivar-los cap a on correspongui: fins i tot quan l’estat del benestar fa fallida, cal mantenir les formes. Però la dona que la rep , no va sobrada de ganes de comunicar allò que tranquil·litza els ànims de qualsevol persona encarregada de fer un treball com el que fa la treballadora social. I tampoc transmet la sensació d’estar callant per por o per angoixa. La jardinera municipal – que aquest era el seu ofici abans de la desaparició ; com remarca Arribas, aquesta és també una obra sobre el funcionariat , en la mesura que les funcionaries tenen una funció simbòlica com a representants d’una administració que intenta fer-nos creure que tot funciona dins d’un ordre ben administrat- més aviat transmet la sensació d’haver arribat a un punt de no retorn en el fons tranquil·litzador. Cal seguir escrivint poesia, cal seguir cultivant jardins. Però potser caldrà fer-ho amb la serenor que dona haver deixat fora tota esperança excessiva abans de tornar a travessar la porta que dona accés al món dels no desapareguts .
Com deia abans – i en aquest sentit, només cal pensar en la forma com dirigia Xavier Albertí aquella altra trobada entre dues dones que tenia lloc al parc de “Libración”- el teatre de Cunillé acostuma a fer-te trepitjar un terreny quotidià abans de començar a excavar el territori. Però Arribas, prefereix prendre un camí diferent. I, ja d’entrada, trenca tota aparença de quotidianitat, fent que les mateixes actrius – unes estupendes Màrcia Cisteró i Antònia Jaume- verbalitzin allò que en principi són les acotacions al text que han de servir-li com a guia al director d’un espectacle, o al lector teatral. L’artifici queda marcat doncs tot just arrenca l’acció en un espai que està també ben lluny d’evocar l’interior del pis on té lloc la trobada. Un espai , d’altra banda, sense vistes a cap jardí: aquí, l’única vegetació és la continguda dins d’una peixera la potent funció de la qual queda també remarcada pels rotunds canvis de llum amb els quals el muntatge, acaba de trencar definitivament qualsevol aparença de naturalisme.
Cunillé, al llarg de les dues escenes que corresponen a les dues trobades entre les dues dones, ofereix una molt bona mostra de la fascinant qualitat que ofereix la seva escriptura quan es mou a través dels diàlegs que no acaben de ser-ho, i en els quals les paraules semblen agafar formes metafòriques, i les frases semblen presentar una condició metonímica. Lluny d’introduir un element estrany que alteri l’aparença de quotidianitat, el que fa Cunillé en aquests casos passa més aviat per demostrar-te que només la sensació d’estranyesa té alguna cosa a veure amb la realitat i amb la comunicació; només entre les fissures, pots intuir allò que no veuràs mai si intentes enganxar-te als escenaris que transmeten falses percepcions de veritat absoluta. Tot i així, la irrupció abrupta d’aquella estranya olor que envaeix el jardí familiar i que ve a donar-li de cop presència a la memòria dels camps , potser resulta un xic massa abrupta; potser violenta un xic massa el subtil entramat amb el qual s’havia anat visualitzant el vincle o la manca de vincle entre aquestes dues dones . Quelcom que també es pot aplicar una mica al sobtat gir final que pren el text. En aquest sentit, l’arriscada direcció d’Arribas que, malgrat el risc, funciona de forma notable en els ja assenyalats segments que es centren en les dues trobades, produeix també certa sensació de desconcert quan arriben aquestes ruptures. I malgrat tot, per aquest jardí s’hi poden reconèixer molts trets del millor teatre de Cunillé
