A través de la mirada del jove Licaó, atractiu deixeble de Sòcrates elegit pel filòsof atenès perquè l’acompanyi en les seves últimes hores, el dramaturg Dimitris Dimitriadis erigeix una torrencial apologia del desig d’oferir-se a l’altre, capaç de transformar de soca-rel la nostra existència ètica i política. Un text d’un encís trasbalsador en què es condensen amb delicada senzillesa les grans turbulències que bateguen sota les nostres rutines, més o menys acomodades al mercadeig d’emocions i als afanys de lucre, perdurablement inscrites en insatisfaccions sovint estèrils.
Albert Arribas torna als monòlegs de Dimitris Dimitriadis (Tessalònica, 1944). Si el 2014 ho va fer amb Màrcia Cisteró a Moro com a país, ara tria un altre actor habitual de LaPerla29, Sergi Torrecilla, per a transmetre les últimes paraules de Sòcrates en boca d'un jove deixeble. Licaó atèn Sòcrates abans que un judici executi el pare filosòfic de Plató. Sòcrates és condemnat, entre altres motius, per corrompre els joves com Licaó. I Sòcrates en la intimitat, i només per una vegada, s'hi declara. Hi ha un amor intens i pur que no va més enllà de voler passar la mà per dins de la túnica i acariciar-li el pit. Reconeix que s'hi sent atret i que això, tot i els prejudicis i les prevencions socials d'Atenes, és el que li dóna el gaudi de viure i, si cal, la raó per morir. La cicuta és un verí menys amarg que renunciar al que s'estima.
Sòcrates és diàfan com el seu pensament. I això el converteix en una diana davant dels oradors i dels que ostenten el Poder. És, en realitat, una amenaça als seus privilegis i troben l'argúcia per eliminar-lo. I ell, que podria justificar i arraconar-los, opta que Atenes segueixi unes lleis d'ordre mentre ell tria la llibertat. Per això, Licaó rep els espectadors en una mena d'estat de catarsi, com qui ha vist una llum cegadora d'Unes abraçades insuportablement llargues. Com qui s'ha adonat que proclamar un amor prohibit, en realitat, allibera de forma similar a García Lorca a Sonetos del amor oscuro.
Licaó acull i vol proclamar el seu secret. Sap que Sòcrates no tornarà mai de l'àgora d'Atenes. I decideix marxar en direcció contrària per gaudir d'una veritat que l'enlluerna. És un ermità com el Timó d'Atenes que comparteix la seva intimitat amb qui el vulgui escoltar, i sempre amb grups reduïts en espais marginals, com aquest racó que han trobat al Centre de les Arts Lliures. És un refugiat de l'amor com aquell personatge que va protagonitzar Òscar Muñoz (també assidu de La Perla29, per cert) de La nit just abans dels boscos: aquell immigrant compartia la seva precarietat perquè volia ser valorat com a humà, en una comunitat que l'evitava.
Arribas juga habitualment amb la presència dels actors que trenquen el personatge per encarar-se al públic o per fer com si no el veiessin mentre preparen l'escena (movent-se per l'escenari despreocupadaent mentre entra el públic a la platea (Sala de miralls, F.R.A.U.). Aquest cop, no es veu mai ni un bri de l'actor: tot és un personatge que limita el moviment al màxim i que explica la seva peripècia catàrtica mirant fixament als ulls dels 12 que els miren (12, com els deixebles de Jesús). L'escena és crua i intensa, sense la intriga policíaca d'El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc, que interpreta Arquillué al Romea fins diumenge. Arribas és deixeble de Xavier Albertí i es percep en aquesta austeritat de la forma. El ritual i la soledat d'uns personatges que troben moments de lucidesa per dignificar la seva existència anònima es revertirà en pocs dies a El jardí, un altre preciós i intens treball d'aquest director amb textos de Lluïsa Cunillé. Són elements que es combinen de constel·lacions paral·leles entre Albertí-Cunillé-Arribas i també el treball actoral que respira per La Perla29.