A una petita estança del Centre de les Arts Lliures, Sergi Torrecilla –Licaó– ens rep amb posat extàtic per compartir un evangeli laic, el de la carn com a únic destí i veritat. L'actor, dirigit per l'insubornable Albert Arribas, diu un text del grec Dimitris Dimitriadis, i entre tots tres componen un tractat pràctic sobre la mirada i l'alteritat. La peça es diu Licaó (apologia del desig) i es podrà veure –només dissabtes i diumenges– fins al 3 de juliol.
Dimitris Dimitriadis, un dramaturg de culte que juga a subvertir la tradició i posa el desig al centre de la seva poètica, serà a l'Obrador d'Estiu de la Sala Beckett per impartir un curs sobre el teatre com a art del present. Albert Arribas n'és l'ambaixador a Catalunya: el 2014 va dirigir Moro com a país i el 2020 va incloure una peça seva, Tàntal, dins l'espectacle col·lectiu Decameró. Podeu gaudir de la lectura de tots tres textos en la magnífica traducció de Joan Casas i gràcies a l'admirable labor d'Arola Editors, que també publicarà l'assaig El teatre en escrit, traduït al català pel mateix Arribas.
Vaig tenir ocasió de veure aquest Licaó l'any 2016, en un espai fora de circuit i pràcticament clandestí. La proposta, que ha trigat molt a poder-se veure en una sala a causa de les limitacions imposades per la pandèmia, ha adquirit encara més solidesa. Segueix sent la mateixa aposta radical per a dotze apostòlics espectadors i hi regna, com aleshores, un Sergi Torrecilla del tot abocat o dissolt en el personatge, amb un subratllat sensual a l'últim enfilall que no recordava. L'actor, amb un físic que bé pot encarnar la figura d'un jove grec i, fins i tot, la d'un ragazzo di vita pasolinià –no hi ha aquí cap mercadeig ni se supedita el cos “innocent” al poder consumista–, assumeix la veu d'una mena d'outsider atenès del segle IV aC que rep com un regal la confidència de Sòcrates i esdevé després narrador extern del linxament del filòsof a l'àgora. S'imposa, des del text mateix, un progressiu solapament de temps i punts de vista per exaltar el present i la urgència del cos –“Oh carn...”–, fins al punt que el rol de Licaó, confessor cobejat, serà transferit en certa manera al públic.
Aquest rodamon, pària o llop solitari que és Licaó parla des d'una riba tranquil·la –diu–, com algú que ha estat el privilegiat confident de les darreres paraules del filòsof i ha presenciat després la seva execució. Se sent com si fos una mena d'ungit i comparteix amb nosaltres el secret d'un desig condemnat –el de Sòcrates, el seu–. Té el llop al nom, i alguna cosa del cànid Diògenes –el gos cosmopolita o “primer virtuós de la indigència”, com el defineix Raül Garrigasait–, perquè acabarà renunciant a la comunitat i als seus costums.
Apuntalada sobre els genolls i amb les mans en posició d'oferent, la figura monologal ens mira. Sobre uns cartrons i una manta, el Licaó de Sergi Torrecilla té l'esguard aquós i el rostre d'algú que està trencat o il·luminat per la gràcia d'una revelació íntima. És cos, receptacle, disponibilitat; no busca sinó una mirada –i una escolta– que el sostingui. Rememora lentament, sense alçar la veu i fitant-nos als ulls, la confidència impregnada de desig del seu mestre. Som el lloc on s'abeura la mirada i es vessa la confessió. I ens reflecteix, metateatral, quan parla d'una “distància de confiança” i d'una “intimitat mútuament acceptada”. La lletania s'esmola cap al final, i la rubrica el sensual –picardiós, gairebé– caient d'ulls de Licaó-Torrecilla, quan refereix com el filòsof recorre els carrers d'Atenes i esmenta els interlocutors dels diàlegs platònics: Critó, Eutifró, Gòrgias, Fileb... i el bell Càrmides. L'actor, immens, construeix amb nosaltres la dialèctica del desig, a través del canal de la mirada –el gran tema de la peça–, que ens xucla “com si fos la sang que beuen [...] aquells que arriben a l'Hades sadollats de mort i insaciables de vida”.
El teatre resistent i profundament antiplatònic de Dimitriadis resignifica –lluny del “consens mandrós / compromís poruc”– els termes del desig eròtic, marginal per naturalesa i de difícil encaix en el marc de la polis. “Atenes / em mata”, li diu Sòcrates a Licaó, i ressona aquell “tots estem en perill” –novament Pasolini!– que Josep Maria Miró li fa dir a un dels personatges assumits per Pere Arquillué a l'ambiciosa i (antonio)tarantiniana El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc; també s'hi detecta alguna semblança amb l'àngel carnal de M'hauríeu de pagar, de Jordi Prat i Coll. Algú haurà d'estudiar a fons aquestes correlacions creadores –no ens oblidem de Xavier Albertí, flamant acadèmic de Bones Lletres– i el substrat europeu que les nodreix.
Article publicat a Núvol el 15 de juny de 2022
