Licaó (apologia del desig)

Teatre

informació obra


Autoria:
Dimitris Dimitriadis
Dramatúrgia:
Albert Arribas
Direcció:
Albert Arribas
Traducció:
Joan Casas
Intèrprets:
Sergi Torrecilla
Escenografia:
Silvia Delagneau
Vestuari:
Sílvia Delagneau
Producció:
Centaure Produccions
Sinopsi:

A través de la mirada del jove Licaó, atractiu deixeble de Sòcrates elegit pel filòsof atenès perquè l’acompanyi en les seves últimes hores, el dramaturg Dimitris Dimitriadis erigeix una torrencial apologia del desig d’oferir-se a l’altre, capaç de transformar de soca-rel la nostra existència ètica i política. Un text d’un encís trasbalsador en què es condensen amb delicada senzillesa les grans turbulències que bateguen sota les nostres rutines, més o menys acomodades al mercadeig d’emocions i als afanys de lucre, perdurablement inscrites en insatisfaccions sovint estèrils.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Licaó (apologia del desig)

13/06/2022

Mirada, desig, tacte

per Manuel Pérez i Muñoz

(...) Com tants altres muntatges, el monòleg Licaó (apologia del desig) va haver de posposar-se per la pandèmia. Ara el podem gaudir en format VIP cada dissabte i diumenge al Centre de les Arts Lliures fins al 3 de juliol. El text de Dimitris Dimitriadis –patum dramatúrgica contemporània encara poc exhibida a casa nostra– és una filigrana, un brunzit que se’t fica a dins, que es transforma en un corrent elèctric que desferma instints i tensions. La mirada del jove Licaó és l’absoluta protagonista, el punt de vista que acompanya Sòcrates en les seves últimes hores. La narració es construeix més amb sensacions que no pas amb accions, i el desig ho amera tot, desfà la imatge del gran filòsof per inundar racons ocults. Hi ha una pulsió tràgica de clàssic grec, alguna cosa mística com en les obres d’Antonio Tarantino, i hi ha també punts en comú amb la fita que és El cos més bonic... de Josep Maria Miró, pel sacrifici ritual que amaga, pel retrat de l’instint irrefrenable que ens porta a la condemna. Torrecilla està de premi, transmet una sensibilitat invasiva que es transforma en sensualitat encisadora. Tot ens arriba a través d’una declamació monòtona, mancada d’afectació, gairebé una lletania. En l’economia gestual s’intueix la prolongada cocció dels nous mesos d’assajos, cada moviment hi compta, i en cada mirada la posada en escena minimalista i el ric fons del text s’abracen. El desig que brolla pels ulls i acaba en el tacte, la mà que porta al pecat i la condemna (...)

LLEGEIX L'ARTICLE SENCER A 'ENTREACTE'