Agafeu una cadira, i seieu al voltant de qui – ara ho sabem- no solament va ser jove deixeble del gran mestre filòsof, sinó també receptor de les seves reveladores i molt íntimes darreres confidències. El seu nom, és Licaó. I la seva residència, el grapat de cartons damunt dels quals ara reposa . I dels qual no s’aixecarà fins que ens hagi transmès amb veu pausada l’últim legat verbal del mestre Sòcrates, que com és ben sabut, no era precisament massa donat a deixar testimoni escrit de les seves idees: per alguna cosa estan els deixebles. Quan Licaó hagi acabat de parlar, llavors sí; llavors ja es podrà aixecar, i reprendre un camí que el pot portar a qualsevol lloc. Tret d’Atenes. Aquest va ser precisament l’últim consell, gairebé l’últim mandat que li va deixar el mestre: un cop tot estigui acabat , un cop la llei repressiva hagi dictat sentència, i/o la mateixa ciutadania de la gran polis s’hagi pres la justícia per la seva mà, cal evitar com sigui els camins que portin de tornada cap a l’acròpolis. Allà, només t’hi pots trobar la negació del desig. Que , evidentment, no és altra cosa que la negació de la vida. Fins i tot quan assumir la vida implica alhora assumir la irrupció del desig de mort.
I ara, i tot parlant de la mort, donem un salt temporal mil·lenari. I anem-nos cap a aquella altra Atenes molt més propera en el temps que, fa uns pocs anys, va ser intensament sacsejada pels efectes d’una crisi econòmica demolidora. Fa just una dècada, un jubilat es va engegar un tret al cap davant del parlament grec, com a acte de protesta per la terrible situació que estaven travessant tant ell, com tot el seu país. I aquell acte , va encendre la flama de noves grans protestes de la població. Va ser precisament durant tan convuls període, quan Dimitris Dimitriadis, l’autor de la ja llegendària obra “Moro com a país”( dirigida al seu moment al TNC pel mateix Albert Arribas que ara dirigeix aquest altre tan notable espectacle) , es va posar a escriure el present monòleg. I encara que el suïcidi del vell jubilat i l’acte d’immolació pública cap el qual es dirigeix Sòcrates tinguin motivacions diferents, qui vulgui trobar entre tots dos actes una mena de nexe comú derivat de les polítiques impartides des de les polis, és ben lliure de fer-ho.
Però tornem als cartons damunt dels qual jeu Licaó: aquests, li confereixen inevitablement l’aspecte de bell pidolaire sense sostre. I és que potser aquest és inevitablement l’únic destí que pot esperar qui s’ha erigit en portaveu del mestre que ,abans d’enfilar amb determinació cap el seu propi destí, ha estat capaç d’assumir el gran error damunt del qual s’havia recolzat tot el seu pensament i tota la seva existència. Això serà precisament el que ens transmetin les paraules d’aquest tan notable text , dirigit per Arribas amb tota l’admirable i austera precisió que requereix. El veritable gran legat de Sòcrates, tenia que passar inevitablement per la negació d’allò que fins llavors, era interpretat com el seu legat. Això, fins el moment en el qual el filòsof va fer-se plenament conscient de no haver viscut mai de debò; de no haver-li donat mai al desig i a la carnalitat el lloc imprescindible que tenia que ocupar. I després d’haver entès finalment allò tan llargament negat, ja no queda altre que viure d’una vegada. Encara que sigui per una breu estona, i que la vida real que no s’ha viscut , quedi resumida en un únic gest: el gest de tocar d’una vegada la pell del cos desitjat. Tal i com ha deixat dit Dimitriadis, “la vida és despietada. És molt més perversament cruel del que ens pensem”. I certament, pot resultar despietat, adonar-se’n finalment de la distància que separa la vida real que passa pel desig i la carn , d’aquella altra que s’ha erigit com un cos filosòfic teòric , i que els deixebles (aquest és el perill de deixar les coses en les seves mans, amic Sòcrates!) interpretaran cadascun al seu gust. Com ha dit també l’autor en un altre text seu, “el cos és el representant del cos; no hi ha altre déu”. I Sòcrates, tot i que ha fet una mica tard, encara se n’ha donat compte a temps.
Tot això, en qualsevol cas, ja ho anireu entenen a mesura que aquest Licaó que us ha mirat de forma acollidorament escrutadora mentre anàveu prenent posicions, , comenci a mirar-vos de forma molt més penetrant . I ningú se n’escaparà de ser assaltat per la mirada d’un Sergi Torrecilla magnífic , tant pel que fa (ulls a banda) a la modulació de la veu, com a tota la seva també ben precisa gestualitat.
