Desconec totes les altres direccions que ha fet l’Albert Arribas. Ja em perdonarà. Però d’oïdes ja sabia que era un autor (sí, sí, un autor, encara que sigui director, en aquest sentit és autor) més aviat als marges, d’una intel·lectualitat i una certa radicalitat que l’allunya del teatre més convencional i comercial. Vist Licaó, considero que Arribas deu ser un dels autors més compromesos amb el ritual. Qualsevol representació escènica que passi per les mans d’Arribas és un ritual que exigeix un compromís i una entesa per part del públic molt superior a qualsevol altra producció. A més a més, Arribas, deixeble d’Albertí, és eixut i sintètic en la seva proposta escènica. Més que res perquè la posada en escena és 100% responsabilitat de la interpretació del Sergi Torrecilla i del precís text de Dimitris Dimitradis.
Sòcrates, el gran filòsof, va ser un dels primers màrtirs, sentenciat a mort pel seu enfrontament amb els poders fàctics atenesos. Però darrere el personatge de Sòcrates hi ha un home seductor, el primer predicador, el guru, el líder que arrossega masses. I la seva capacitat de seducció ho és sobretot amb els més joves. Dimitradis no amaga la passió que Sòcrates sentia pels cossos més joves. És sabut que el filòsof va ser acusat de corrompre la moral de la joventut. Però a l’autor grec de Licaó li interessa precisament transmetre l’adoració per Sòcrates des del testimoni d’un dels seus deixebles. Que Licaó expliqui l’impacte que li va generar Sòcrates i que sobretot narri la passió i l’amor del filòsof per alguns dels seus joves deixebles, inclús ell.
El text té dues parts diferenciades: les reflexions al voltant de la figura de Sòcrates i les seves ensenyances per part de Licaó; i el camí que fa Sòcrates per Atenes fins a arribar a l’àgora on acabarà posant la mà al pit a un jove deixeble. Durant el transcurs de l’obra, el jove grec ens fa una apologia aferrissada del seu mestre, embadalit, sentint el desig que li ha donat a través de les seves ensenyances. Un desig de coneixement, d’entendre la realitat que l’envolta. Un desig gairebé ofensiu i pertorbador. En aquest sentit, el text de Dimitradis es vesteix d’una poètica minimalista, on tant descriu episodis de bellesa filosòfica com accelera el ritme a través de la descripció dels carrers d’Atenes o de les reaccions dels joves. La repetició de paraules i frases, la lletania... tot el text és dens, lent i a més d’un se li pot fer bola. Un text arriscat i exigent.
Tanmateix, amb un text així, la interpretació ha de reflectir el sentit de l’adoració de Licaó. I la feina feta pel Sergi Torrecilla és titànica. Rebent-nos amb la boca oberta, mig somrient, babau, Torrecilla és una estàtua humana, clavada de genolls a terra, sobre uns cartons. Un home que prega, que invoca a la bellesa, a la justícia i a la veritat socràtica. I ho fa clavant-nos la mirada a cadascun dels “deixebles” que hem vingut al Centre de les Arts Lliures. La radicalitat de la proposta rau en una interpretació que pot resultar incòmode pels espectadors. Licaó ens parla i ens mira amb els ulls d’un fanàtic corprès per les ensenyances del seu líder. Però no sols és la mirada, sinó el gest i la respiració. Tot està contingut, en una espècie de mar mort, tot sura, res s’eleva per sobre de la resta. I malgrat tot commou. I, parafrasejant un altre filòsof, i malgrat tot, es mou. La quietud de Torrecilla, el seu immobilisme no és tant. De manera gairebé imperceptible va mutant la seva postura, el seu gest. Torrecilla controla el ritme de l’obra, de cada paraula, de cada relat amb precisió quirúrgica.
Darrere d’aquesta espècie de performance es veu un treball per part de l’actor dur i metòdic. La direcció d’Arribas en aquest sentit és magistral. I, tanmateix, tan allunyada d’allò convencional que per alguns li pot restar interès. Però el Licaó és un ritual que fa de l’experiència teatral un plaer incòmode.
