Dubtaves entre ser o no ser mare, has decidit fer la prova, i ara veus clar que la criatura que n’ha sortit de l’experiment i/o la forma com aquesta persona petita t’ha capgirat per complert l’existència, no t’acaben de fer el pes? Doncs, cap problema! S’ha acabat això de carregar de per vida amb el nen o la nena (per molt grans que es faci, per a tu sempre seguirà sent-ho) i estar sempre patint per a que tot li vagi bé, fins i tot quan ja fa temps que fa la seva vida, però no deixa per això de seguir donant la murga i de tornar a buscar aixopluc en tu cada cop que li surt al pas un problema! Gràcies a BioLógica, s’ha acabat això de passar-te nits desperta dubtant si vols o no vols donar el pas. Aquesta empresa destinada a tenir un gran futur et permet posar a prova el teu instint maternal al llarg de cinc anys, un temps més que raonable per saber si això de ser mare va amb tu o, per contra, implica un esforç que limita massa les teves possibilitats laborals i hipoteca en excés la teva vida privada. I si et trobes en aquest segon cas, no tens més que tornar la criatura, i seguir amb la teva vida com si res. Certament, fer la prova implica realitzar un important dispendi econòmic. Però mirat fredament, aquesta inversió inicial no és res, si la comparem amb els calerons que hauries de seguir invertint en la criança de la criatura (una criança que segons com es miri , tampoc no s’acaba mai) encara que te n’haguessis adonat que aquesta, era més aviat un molest destorb.
Qui ja s’ha decidit a donar el pas és l’Àgata, una de les tres protagonistes d’aquesta “ comèdia inquietant” (així la defineix l’equip creatiu) amb lleugers apunts dramàtics que, partint d’una possibilitat que ara encara ens sembla ficció impossible però que ves a saber tu si d’aquí quatre dies no es converteix en part de les noves realitats , vol presentar-se com una reflexió “sobre els vincles familiars i la decisió de tenir fills al segle XXI”. I val a dir que, inicialment, la decisió que ha pres l’Àgata deixa bocabadades i arrenca les rialles escèptiques tant de la seva mare com de la seva germana gran, les altres dues protagonistes del text. I és que l’Àgata és una dona que mai abans ha mostrat la més mínima inquietud pel tema, i a la qual costa molt imaginar-se fent el paper de mare i canviant bolquers a dojo . Però ja que la societat de consum li permet ara consumir maternitat sense que això impliqui un compromís de per vida, paga la pena llançar-se a la piscina una estoneta. El fruit d’aquest experiment es diu Eloi. I cal afegir que , en qualsevol cas, l’Àgata sap que pot comptar amb l’ajut gairebé incondicional de les altres dues integrants del seu nucli familiar bàsic. De la mateixa manera que l’autora de tot plegat, Sílvia Navarro Perramon, sap que pot comptar amb la complicitat de tres molt competents actrius (Clàudia Benito, Victòria Pagès i Mar Ulldemolins) i d’un molt competent director (Pau Roca, el cap d’aquesta companyia Sixto Paz que tants bons moments teatrals ens ha proporcionat al llarg dels darrers anys) a l’hora de defensar el seu text. I val a dir que aquest text en va necessitat de defensa, perquè malgrat l’interès de la temàtica plantejada, mostra alhora sovint les seves limitacions.
Ja per començar, malgrat els nombrosos vídeos corporatius que BioLògica projecte en un espai escènic , d’altra banda, no massa agraït (tant aquest com el mateix vestuari de l’espectacle recorren a una mena de cridanera i colorista infantilitzada abstracció juganera que resulta freda en excés) , l’autora desaprofita notòriament la millor idea del seu text. El ventall de possibilitats dramatúrgiques i de sucoses reflexions ètiques que oferia una empresa com ara BioLògica , la substància que podria haver fet de l’obra una comèdia veritablement inquietant, s’acaba transformant en un massa aviat desactivat punt de partida que deixa també massa aviat pas a una un xic massa previsible comèdia dramàtica familiar amb els seu moments de lleuger psicodrama familiar, protagonitzada per tres personatges també un xic massa esquemàtics. Les tres molt competents bones actrius li atorguen el grau necessari de credibilitat als seus personatges. Però no poden atorgar-los una mica més de caràcter, perquè han nascut ja amb aquesta limitació. I aquesta limitació porta a que sovint les seves paraules i les situacions que escenifiquen (alguna de les quals et veus venir de lluny, i respon també al tòpic del cicle de la vida sense eludir el perill del tòpic) no acabin d’aportar-li més substància al substanciós tema al voltant del qual giren. Ni elles ni l’eficaç però en aquest cas massa discreta direcció de Roca, aconsegueixen que la criatura escènica agafi prou estatura com per a voler adoptar-la.
