De ser mare, te’n pots penedir? La història de tres dones amb una criatura.
L’Àgata ha decidit ser mare d’un fill amb una garantia de 5 anys. L’arribada de l’Eloi posarà en crisi tot el seu sistema familiar i farà que dubti de si es pot o no ser mare sense abandonar la pròpia individualitat. La tieta i l’àvia de l’Eloi tampoc ho acabaran de tenir del tot clar.
BioLògica és una comèdia inquietant que vol fer-nos reflexionar sobre els vincles familiars i la decisió de tenir fills al segle XXI.
De la mà de la companyia Sixto Paz, la Sala Beckett estrena el nou text de Sílvia Navarro Perramon, un dels noms més interessants de la nova dramatúrgia catalana.
Molt bé. Primer va ser la cigonya. Després, va ser París. Però els temps, en època de globalitat, han canviat. Les cigonyes van escasses. Sobretot des que se socarrimen quan topen amb les línies de molt alta tensió. I tot el que ve de París és molt car. Aleshores, no és estrany que qui finalment decideix tenir fills —o un fill, que la caixa no està per gaires alegries!— s'avingui a aquest nou mètode “sociofilialcapitalista” que sota el nom comercial de «Bialogical» ofereix el lloguer, mitjançant el rènting, un contracte de lloguer que si bé s'ha popularitzat en l'ús de vehicles, tot just està a les beceroles pel que fa a l'ús de nadons.
I aquesta és la “boutade” que l'autora Sílvia Navarro Perramon (Barcelona, 1982) es permet amb aquesta família matriarcal que integren una mare que frisa per ser àvia i dues germanes que són com el blanc i el negre —tot i que destaquin per la seva estètica vermellosa tirant a rosa, que és on l'amor diuen que més s'hi posa.
La germana petita ha triomfat en la seva branca professional. Potser no tant, en l'amor, i per tant no pot completar aquell triangle tan carrincló que ho resolia tot, quan encara no hi havia psicòlegs: salut, diners i amors. La germana gran, no ha tingut tant d'èxit. I, a més, ha trencat el seu matrimoni. I viu amb la germana petita perquè no té ni un ral. La mare les va criar en solitari, model perfecte del que s'anomenava en veu baixa el segle passat “mare soltera” i que ara té un nom més tècnico-burocràtic: monoparental.
L'autora Sílvia Navarro fa una comèdia sociològica. És a dir, que embolcalla l'obra «BioLògica» de bon humor, amb sortides iròniques, però que en el fons fa també un tractat de sociologia, una branca que no li és estranya per la seva doble formació acadèmica, i que diria que connecta força amb un sector d'espectadors, d'espectadores sobretot, que es troben en la franja compromesa de prendre la decisió d'optar o no optar per la maternitat.
Una criatura és per a tota la vida. ¿I si després no cau bé...? ¿Si no surt com s'esperava que sortís...? ¿Si mare i criatura no congenien...? Doncs, «Biological» té la solució. Un rènting per cinc anys amb l'opció de devolució si el client no està satisfet. No hi ha dubte que, des de la cigonya, la cosa ha evolucionat.
Però potser no tant perquè si abans els nadons els portaven les cigonyes, ara el més probable és que, amb aquest pla de rènting, els porti Amazon on «Biological» per descomptat, si no té contracte signat, no trigarà gaire a signar-lo. I tothom sap que a Amazon, les devolucions són una de les marques de la casa.
«BioLògica», una coproducció amb la companyia Sixto Paz, la companyia que es distingeix també per explorar els dilemes socials del moment, compta amb una direcció molt dinàmica de l'actor Pau Roca, que ha jugat amb l'escenografia mig Ikeaniana mig kitsch de Paula Bosch, amb aires i coloraines d'escola bressol. I ha comptat, esclar, amb aquest trio d'actrius que reblen el clau —sense que es malinterpreti, això del clau.
Esplendor plena de l'actriu Clàudia Benito, la germana petita que opta per ser mare. Picaresca, ressentiment ben portat i vena humorística amagada de l'actriu Mar Ulldemolins, la germana gran, convertida en “tieta” per mor de la dèria de la seva germana. I murrieria de l'actriu Victòria Pagès, la mare que vol i dol, que se sent bé en el paper d'àvia que li tocarà fer després d'haver oblidat que va ser mare, però que ara ja no té les mans que calen per agafar el nadó en braços. Un triplet que fa del tractament sociològic un tractament de comèdia que transita inevitablement cap a un The End feliç, sense un espetec sorpresa, com potser esperarien els espectadors.
La història es mou amb alguns flaixbacs: allò que tot l'auditori sap que és i allò que descobreixen, en algunes escenes, que va ser. «BioLògica» grata sobretot en la relació familiar de les tres protagonistes i s'expandeix, amb l'excusa de la maternitat, cap a les profunditats de les mitges veritats i les mitges mentides de més de quaranta anys de relació matriarcal, que és l'edat de la germana gran. Ah, per cert, el nadó en qüestió es diu Eloi. Però això és secundari. Prohibit anar a mirar dins del cotxet que forma part de l'attrezzo quan es fa el fosc. En qüestió de procés maternal, no cal trencar segons quins encanteris. (...)
