És característica d’una cultura viva la seva capacitat d’integrar-hi nous elements sense dissoldre els trets que la defineixen. Aquestes petites transformacions sovint es van produint de forma imperceptible i, en altres ocasions, amb una tensió ben estudiada pels experts sobre tradició i modernitat. De la capacitat de diàleg d’ambdós agents implicats, en depèn una ruptura ben resolta, àmpliament acceptada i incorporada al nou corpus hegemònic. O bé esdevé una cicatriu molesta per a les noves generacions.
La música i la dansa popular i tradicional del País Basc no està exclosa d’aquesta dinàmica. Com tampoc la catalana, és clar. Per això investigacions com la que Nerea Martínez ha presentat al Festival Dansàneu són molt importants per facilitar una prèvia imprescindible: el coneixement ampli entre els diversos estils i maneres d’interpretació. Sense aquest contacte no és possible el diàleg i encara menys la col·laboració.
La ballarina parteix d’un plantejament exploratiu: què tenen en comú la dansa contemporània i la tradicional, en particular quan es produeix el moviment ballat al voltant de la música de la txalaparta. Segurament un dels instruments que defineixen millor el caràcter ancestral d’aquella cultura: essencial (per la senzillesa de la seva constitució material) i d’essència natural pel seu so (percussió de fusta, present en altres tradicions i que relliga amb el paisatge i amb el tret fort que impregna la seva presència). En aquest context s’imposa una coreografia astuta, gens estrident, amb un toc sibil·lí des del qual anar trobant aproximacions i diferències.
I és que, conscient d’aquella vella estructura amb la qual es reforça l’edifici de la tradició, Nerea Martínez proposa un llenguatge en connexió amb els dos músics, que va posant en qüestió algunes relacions que s’han donat per descomptades històricament. Per exemple, que es tracti de dos homes enfrontats a la feminitat, expressat en el fragment on balla només amb roba interior i on es contrasten les dues forces binàries amb què la humanitat s’ha autodefinit sempre: fortalesa (percussió) i debilitat (moviment). Per fer-ho encara més explícit, en un fragment anterior, tant la ballarina com els instrumentistes han executat sols, per permetre copsar bé les competències respectives.
BIRAKA és plena de moments així, on es fa palès aquell diàleg basat en el respecte per les tradicions que representen, però alhora convençuts de la necessitat de trobar punts en comú. Es balla amb el ressò de figures i frasejos fàcilment reconeixibles en la tradició i, alhora, sorprenen amb apostes agosarades, com una gran estructura de fusta amb la qual apareix ella, o el joc final que fan amb una tela. Aquests i altres elements de l’obra permeten noves línies de significat de la peça, segurament molt clares per a un públic avesat a la cultura basca, potser menys precises per a nosaltres, però en tot cas d’una bellesa colpidora.
La crisàlide no és un estat intermedi entre dues formes amb sentit finalista. Més aviat es tracta d’una sort de transformació a la qual es pot contribuir. I aquesta aportació és, sens dubte, una de les més interessants i delicades que es pot fer en aquell debat.
Crítica publicada a Escena de la memòria
