Ser o no ser...a l’escenari? : aquesta és la qüestió. I la qüestió en qüestió, potser se la va plantejar ja l’actor el primer dia que va sortir a escena superant aquell puntet de por escènica que de vegades no t’abandona mai quan et dediques a aquest ofici. I potser – o més aviat, ja sense el potser- , se la segueix plantejant l’actor cada cop que dona el pas , i es deixa de nou enlluernar pels focus que no et deixen alhora veure res ni ningú que tinguis davant teu. L’actor veterà, es troba ja com qui diu a un pas de la vellesa. Sap que l’ofici triat, no l’ha tractat pas malament, i li ha permès portar una vida professional ben agradable i envoltar-se de bons amics . I sap també que ha donat aquest pas en una infinitat d’ocasions, i que avui mateix el tornarà a donar. Però això no impedeix que les velles preguntes sobre què està a punt de fer i perquè està a punt de fer-ho, tornin a assaltar-lo. I que, després d’haver-les escoltat, llegit i potser fins i tot interpretat un fotimer de vegades, encara sigui capaç de tornar a trobar-li un nou significat a les paraules contingudes al més cèlebre monòleg pronunciat pel príncep de Dinamarca, malgrat que en un altre moment de la mateixa obra, Hamlet sembli voler desqualificar el valor dels mots dient allò altre de “paraules, paraules, paraules”.
A la solitud del seu camerino, i mentre torna a repetir els exercicis físics i de veu mil cops repetits abans de cada funció, el veterà actor sembla haver fet tot un descobriment: “Què collons vol dir ser o no ser? On vol anar a parar? La resposta és una i fa temps que ho sabem. És ser i no ser alhora, així de simple i de complicat”. L’actor està ara convençut que Hamlet se n’adona mentre diu el seu monòleg, com ell mateix se n’acaba d’adonar mentre es maquillava per interpretar el personatge del rei Duncan ( no, ell no és el protagonista de la tragèdia escocesa de Shakespeare. Potser no ho ha estat mai, o potser no té ja edat per ser-ho) . Tot i que també és possible que demà, en la solitud d’aquest mateix camerino, les mateixes paraules cobrin per a ell un significat diferent.
En qualsevol cas: serà veritat , això que diu Lluís Soler i Auladell al text de presentació d’aquesta obra? Serà veritat, que això de fer d’actor li resulta ja cansat; que són ja molts – masses- anys “d’escenari, de viatges amunt i avall, d’entrevistes, de canvis de vestuari, de maquillar-se de tots els colors per provar d’enganyar-vos fent veure que soc un altre...”? “N’estic fart”, assegura també l’actor... mentre es prepara-per cert- per interpretar d’aquí poques setmanes al pintor Mark Rothko de l’obra “Red”, una peça emblemàtica del teatre anglosaxó contemporani que de ben segur, pot convertir-se paradoxalment en un dels grans papers de la seva estupenda carrera artística. No: aquest text, sembla més aviat escrit per l’alter ego de Soler que ens trobem a la Biblioteca de Catalunya. I trobar-se amb aquest alter ego i preguntar-se on es troben els límits del joc metateatral que ens proposa, constitueix sens dubte el gran encert d’un text que, més enllà d’això, deixa també massa a la vista les seves costures i limitacions. Les preguntes que l’actor es fa davant el mirall inexistent darrera del qual hi som nosaltres, s’esgoten molt abans que la representació arribi a esgotar els seus seixanta minuts de durada. Els dubtes sobre què dimonis implica l’estranya cerimònia de sortir cada nit a pronunciar davant aquests espectadors que vet a saber tu a sant de què han decidit venir avui a seure i passar-se una estona escoltant-te , sonen per moments un xic reiteratius- I malgrat tot , seguim escoltant aquestes preguntes a aquests dubtes amb notable atenció: davant nostre tenim un actor magnífic. I quan això passa, fins i tot un text amb limitacions, sembla agafar una major envergadura, i pots tornar a creure que el bosc de Birnam avançarà cap a tu com si els seus arbres no tinguessin arrels.
