Aquest Grec que teixeix connexions culturals amb Llatinoamèrica, ha aprofitat l'exili de Miguel de Molina, un cantant de coplas que va fer néixer a Málaga durant l'època republicana. El seu perfil, de fet, pot recordar prou als personatges d'Ay, Carmela! de Sanchis Sinisterra. Molina va fugir el 1942 a l'Argentina. La seva vida corria perill per haver col·laborat amb els republicans (sempre amb Amalia de Isaura) i també per homosexual. Va córrer una vida paral·lela al seu idolatrat Federico García Lorca.
La proposta, en format de ràdio teatre dibuixa un guió que deambula entre la veritat documental i, sembla intuir-se, una ficció dels seus pensaments i la seva vida. Miguel de Molina seria un personatge que hagués pogut lluir al Paral·lel de la República però, on consta que va fer afició va ser a València i també per Madrid. La proposta de la Sala Fènix recrea situacions i comentaris desinhibits, d'una franquesa absoluta amb una composició al piano (principalment) molt apropiada. Però desaprofita passatges com el de Lorca o el d'Eva Perón, o explotar més en el món sòrdid de revista (la Fènix s'hi ha abonat en anteriors circumstàncies com a Cabaret Lecocq i el Cabaret Victoria). La proposta fa una pàtina més narrativa i superficial que emocional. El personatge ja va rebre un sentit homenatge amb l'espectacle Ojos verdes a la cartellera barcelonina. El prompte retorn (que va intentar Molina el 1952) no li va permetre restablir-se. Va morir a Buenos Aires el 1993. Sí que va poder tornar un altre flamenc a casa: Paco Alonso (també hi ha una peça cabaretera que ho recorda entranyablement, Paquito forever).
Bitácora de ida y vuelta s'ha fet amb l'entusiasme i la necessitat de crear durant el període de confinament. La voluntat de la direcció del Grec de mantenir el festival ha obert un camí paral·lel en què els creadors han trobat la fórmula per fer compatible la creació amb les exigències de les autoritats sanitàries. Cal celebrar, sigui com sigui, la valentia de festival i artistes a no renunciar a construir universos màgis, encara que sigui amb una evident manca de temps.
