Si encara no heu tornat al teatres des de l'anunci de la pandèmia Black & blue és una feliç arrencada. Perquè té la tendresa de dos pallassos excèntrics (ella voldria ser Carablanca, però li esclata el seu costat més punkie en els moments de major intensitat) i ell és un paradigma de l'antiheroi, tenaç a triomfar en la vida. Perquè té el mèrit de fer un concert de pallassos i afinar, jugant a què el divisme sigui una eina de provocació. Perquè sap jugar amb les pauses, estirant el silenci i aconseguint que el públi es desfaci en riures (que no rialles desbocades). Diuen que l'humor necessita de detectar un ritme, com la músic.a Per això van crear aquest espectacle concert. Efectivament, saben tensar les dues cordes i conviden a un viatge amb parapent de l'humor sense sortir de les parets de La Gleva. Hi ha l'autenticitat del que té ganes de jugar i compartir el seu joc amb e públic, sense abassegar, quasi abraçant-lo.
Black & blue té el format d'espectacle de petit escenari de bar. De fet, és ideal perquè així La Gleva ha pogut ampliar-se (posant-hi taules per espaiar els espectadors) fins al límit. cop de tequila, de coreografies estrafiolàries, d'instruments que pengen del faristol, ensenyen la vulnerabilitat d'aquests dos cantants que es fan estimar amb tota la seva dimensió. El seu món pivota en aquella estructura i l'ukelele. i el micro. La seva humanitat, això, sí, acapara tota l'atenció de la sala. Ja en la primera cançó, hi havia una espectadora que aplaudia rítmicament el primer tema (tenia molta necessitat de teatre, i l'estava vivint). A l'últim, tothom corejava (tot i que el mar d'Ipanema era més calmat del que voldrien els surfistes...)
Cristi Garbo, Ricardo Cornelius són dos pallassos que s'actuen contínuament a sobre. que se saben escoltar (d'esquena i en silenci, si cal) i saben portar tots dos junts el pes de l'espectacle. Encara que sembli que la veu domini, sovint és l'antagònic (que prova de posar l'acord al moment o la mirada d'ulls que salten com granotes per l'aparent sorpresa) el que guanya l'atenció del respectable. el tango, el corrido, o el blues, tot els hi va de cara en aquest recital agafat amb pinces. Recorden aquells Accidents polopoètics (Baby bum), però en comptes de la llengua esmolada, juguen amb les tonades populars i la poca traça (en realitat, coreografia del cataclisme) d'un cantant en crisi.
