[Blank] (Centre de les Arts Lliures)

informació obra



Autoria:
Alice Birch
So:
Jordi Baldó, Gerard Marsal
Direcció:
Roberto Romei
Traducció:
Helena Tornero
Escenografia:
Roger Orra
Vestuari:
Laura Sanz
Vídeo:
Carme Gomila, Marc Homar
Intèrprets:
Elena Fortuny, Laura López, Francesca Vadell, Dani Arrebola
Sinopsi:

Com és la vida quan sents que no encaixes a la societat, vius immers en un context social desfavorable i has perdut tota esperança de canvi? El Centre de les Arts Lliures i el Teatre Tantarantana presenten la primera estrena teatral en català de [BLANK], de la reconeguda dramaturga britànica Alice Birch. Una experiència de treball conjunt entre dos espais escènics de Barcelona el resultat de la qual són dos muntatges que s’exhibiran de manera simultània i interconnectada, del 16 de febrer al 12 de març. Ambdós comparteixen equip artístic, a excepció dels intèrprets i els directors. L’assessor artístic vinculat al Tantarantana, Roberto Romei, dirigirà la peça del Centre de les Arts Lliures, i Marc Chornet, director de l’àrea Arts Escèniques de La Brossa, dirigirà la peça al Tantarantana.

[BLANK] és un conjunt de situacions que retraten dues generacions -joves (al Tantarantana) i adults (al Centre de les Arts Lliures)- i el “buit” que les separa. Família, dificultats de comunicació, herència emocional i exclusió social són els grans protagonistes del text. Helena Tornero signa la primera traducció al català d’aquesta obra polièdrica que, amb diàlegs carregats d’ironia i mancats de tot judici moral, presenta una acurada successió d’escenes aparentment inconnexes que aconsegueixen plasmar els diferents punts de vista de les persones que conviuen en realitats d’alta complexitat.

Alice Birch és una de les dramaturgues britàniques més reconegudes. El 2016, va ser seleccionada a Creative England 50 com una de les ments més creatives, innovadores i inventives del Regne Unit. És la guionista de pel·lícules com Lady Macbeth (2016) i sèries d’èxit com Normal people (2020), Conversations with friends (2022) o la 2a temporada de Succession (2019). I la seva obra dramàtica ja és extensa i notòria. [BLANK] una de les seves darreres peces teatrals, que arriba després d’èxits com Revolt. She Said. Revolt Again (2016) i Anatomy of a Suicide (2017).

[BLANK] al Centre de les Arts Lliures

[BLANK] és la resiliència, la capacitat de resistir malgrat tot. És l’instint de supervivència d’uns adults fràgils i perduts, que emergeix quan els errors s’acumulen, quan les portes es tanquen, quan les situacions van més enllà del fet suportable. Aquell instint que apareix quan el sistema exclou i no protegeix, quan s’ha de trobar un nou sentit a les paraules mare i pare, quan el desig d’esmenar els errors del passat és insuportable. [BLANK] és la capacitat que neix quan ajudar aquell que està en dificultats és cada vegada més difícil, quan la culpa esdevé una ferida de per vida.

Crítica: [Blank] (Centre de les Arts Lliures)

02/03/2023

Intergenracionals espais en blanc

per Ramon Oliver

Munta-t’ho com vulguis. Si tens una companyia de teatre, i et bé de gustar posar en escena aquesta obra titulada “[Blank]” que ha escrit una de les més potents representants de la nova dramatúrgia britànica, has de saber que l’autora posa a la teva disposició un centenar d’escenes diferents, per tal que tu facis la tria . I per tal que escullis aquelles que més et convinguin, segons quines siguin les intencions que vols remarcar al teu espectacle. Aquestes escenes són prou independents les unes de les altres per permetre’t disposar d’elles amb total llibertat. I alhora, presenten de forma patent o latent prou connexions entre elles per a que tu puguis donar lis la ja assenyalada orientació personal. Posem com a exemple i punt de partida el primer muntatge que es va fer de l’obra a Londres l’any 2019, a una prestigiosa sala de la capital britànica pel la qual sento una especial feblesa, perquè sempre que he pogut visitar-la m’he trobat representades en ella magnífiques propostes escèniques: no per res, el primer director artístic de la sala que d’alguna manera va marcar una mica el seu ADN creatiu, va ser un llavors molt jove Sam Mendes.

La sala és la Donmar Warehouse. I aquella primera versió del text que contenia vint-i-dues de les escenes escrites per Alice Birch ( d’altra banda, la guionista que li ha donat forma a la novel·la de Sally Rooney “Normal People” per fer d’ella una de les millors minisèries dels darrers anys; la guionista alhora de “Lady Macbeth”i la segona temporada de “Succesion”) estava destinada a ser representada per la companyia Clean Break dirigida per Maria Alberg. Aquesta formació fa quatre dècades que treballa continguts relacionats amb dones que se les han tingut que veure amb el sistema penal del seu país, i sovint coneixen ben a fons el que suposa passar per un centre penitenciari. Així doncs, en aquell cas la selecció, pensada pera un repartiment exclusivament femení,  girava essencialment en torn a aquesta temàtica, tot tenint alhora  molt present la relació entre mares i filles i la marca que la petjada penal pot deixar en elles. I si ens fixem en la irregular però estimulant doble proposta que ara podem veure representada a dos escenaris barcelonins, ens adonem de seguida que en aquest cas, la selecció i el doble repartiment del qual disposa la proposta, es centra bàsicament en el diàleg o la manca de diàleg entre dues generacions. D’una banda, s’ha instal·lat al Tantarantana la jove generació representada en aquest cas per un grup de personatges més o menys recent sortits  de l’adolescència , o encara instal·lats en ella. De l’altra banda, tenim ubicada al Centre de les  Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa la generació més granadeta dels que són o podrien ser el seus  pares i mares. I encara que en moment puntuals i fent ús del mòbil , aquestes dues generacions es posin en contacte en directe davant nostre ( lamentablement, sovint amb problemes de delay que no beneficien gens ni mica la resolució dramàtica d’aquestes escenes) , l’abisme comunicatiu que existeix entre l’una i l’altra i que podem reconèixer en el mateix Blank al qual fa referència el títol,  es fa del tot palès. Com es fan també paleses la mena de mancances i oblits en l’exercici de la maternitat i la paternitat dels més madurs, i la ràbia desorientada dels  més joves, sovint enfrontats a un panorama en el qual no hi ha manera de trobar perspectives una mica encoratjadores.

Els que sí han dialogat prou entre ells com per a poder crear una proposta fluida , són els dos centres escènics implicats en el projecte. Tant, que Marc Chornet, el director del Centre de les Arts Lliures , se n’ha anat cap el Tantarantana. I Roberto Romei, un creador força vinculat al Tantarantana, s’ha desplaçat cap a la Fundació Brossa. I diria que el primer, se n’ha sortit millor que el segon, pel que fa a aquest canvi d’ubicació. Els quatre joves intèrprets del Tantarantana, transmeten , de vegades amb imperfecte intensitat però sempre amb un alt grau de veracitat i força els carrers sense sortida visible pels quals es mouen els seus personatges. Per contra, l’altra generació sona un xic massa impostada, un xic massa lliurada per moments a la sobreactuació excessiva. Per cert: no he llegit el text de Birch, i no sé fins a quin punt es troba en ell el suggeriment. Però m’ha semblat tot un encert que els joves del Tantarantana es posin a jugar perillosament amb un cotxet de nadó, i amb la criatura que porta dins seu: aquesta escena em remet d’immediat a aquella altra de l’obra d’Edward Bond “Saved” que tant escàndol va provocar a l’escena anglesa l’any 1965, i en la qual un grup de jovenets acaba provocant un infanticidi després d’haver sotmès a tota mena de burles un nadó . També aquella obra parlava d’una joventut frustrada, obligada sovint  a viure sota la tutela econòmica de les institucions en pobres pisos de protecció oficial , i enfrontada a un panorama dominat per la pobresa cultural. Bond ha estat sens dubte un referent per a Birch, com ho ha estat Caryl Churchill o la mateixa Sarah Kane, la veu de la qual es fa també recognoscible en els joves monòlegs que sonen al Tantaranta. No tots els fragments textuals  que passen per aquest doble escenari presenten el mateix interès , la mateixa capacitat revulsiva o emotiva. Però tots ells, mereixen la doble visita que ens proposa aquest certament desnivellat doble muntatge .