A la deriva per pròpia voluntat. L'autor Ferran Joanmiquel va experimentar en un text en què els tres personatges no es poguessin veure. Compartien acció i temps i conversa però només a través de la ràdio. De fons, havien d'anar apareixent els traumes, les pors, la soledat de cada personatge. La posada en escena, necessàriament, tampoc podia ser realista perquè l'obra delira cap al final en una mena de malsons. Per això, Jordi Prat i Coll situa els actors en un espai enigmàtic. No es veuen entre ells, efectivament. L'únic contacte és amb el quart actor (una mena de fantasma de la mar que es presentava, inicialment com el capità del vaixell que naufraga i que morirà enmig de la tempesta). El text, VII Premi de Teatre Joaquim M. Bartrina de Reus (2009), respira insinuant a la Sala Beckett. Envaeix la fredor. No hi ha la por, ni la vergonya o la soledat en la que podria aprofundir la peça. També la intriga, el thriller d'un rescat impossible la nit de Cap d'any queda empantenegat pels ossets i el món oníric, irracional, capriciós que han marcat els personatges al propi autor.
Arreu, ossets de peluix escampats pel mar. No suren com els 29.000 aneguets que van caure al Pacífic d'un vaixell i que van escampar una imatge insòlita fins al Pol Nord i l'Atlàntic (a mercè de les corrents marines). Joanmiquel busca elements màgics, irracionals, per disseccionar la realitat íntima de cada individu. S'inspira en Roland Schimmelpfenig, un autor que la mateixa Sala Beckett va donar a conèixer a Barcelona amb un cicle al 2006, en la que hi havia "La nit àrab" o "Push up 1-3". L'autor alemany ha seguit relacionant-.se amb l'Obrador impartint tallers i també és prou recent la posada en escena d'"El drac d'Or" al Teatre Akadèmia (2014). Scimmelpfennig advoca per un món més sòrdid, a diferència del corrent de dramatúrgia contemporània argentina (Daulte, Tolcachir, Nelson Valente...) en què aquest món màgic convida a la comèdia amarga i fosca amb personatges insòlits.
En definitiva, un espectacle que fa un pas més en aquesta recerca, en aquesta voluntat d'experimentar amb uns textos amb personatges ambigus, que són llavor de matisos en obres de major connexió amb l'espectador però que, per sí soles, esdevenen críptiques i, més aviat, opaques. L'espectador és qui ha d'agafar el seu osset i, tot acaronant-lo (el més suau de la proposta, certament) decidir què es guarda de la situació i amb què reconstrueix una nau que la duguin a port.
