Blau

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Manel Barceló, Francesc Ferrer, Berta Giraut, Pau Gómez, Ramon Madaula
Vestuari:
Míriam Compte
Il·luminació:
David Bofarull
Escenografia:
Ricard Prat i Coll
So:
Lucas Ariel Vallejo
Ajudantia de direcció:
Ester Villamor
Autoria:
Jordi Casanovas
Sinopsi:

A "Blau", en plena nit de cap d’any, el mecànic d’un vaixell carregat de joguines, que acaba de naufragar enmig de l’oceà, dialoga per ràdio amb la noia de la unitat de salvament.
El pilot de l’helicòpter que ha de rescatar-lo travessa el cel cap a un destí incert…
Un diàleg a tres bandes on s’entrellacen pors, desigs, traumes i fòbies fins a un punt de no retorn, allà on els límits de la realitat es difuminen i es perden en un espai indòmit, inabastable.
"Blau" proposa un viatge emocional pels laberints de la inconsciència, per l’oceà de la infantesa perduda.

VII Premi de Teatre Joaquim M. Bartrina de Reus (2009).

Crítica: Blau

08/05/2015

Vides a a deriva

per César López Rosell

És la nit de cap d’any. El mecànic d’un vaixell carregat de joguines llança un sos des de l’oceà. La nau acaba d’enfonsar-se i al mar, a més del bot salvavides on sobreviu el nàufrag, floten milers d’óssos de peluix. L’avís ha sigut captat per una radiofonista que mira de calmar el supervivent mentre un helicòpter de salvament inicia el rescat. Els entrecreuats missatges entre els protagonistes constitueixen el nutrient dramàtic de 'Blau' , la inclassificable obra de Ferran Joanmiquel, dirigida per Jordi Prat i Coll i estrenada amb bona acollida a la Beckett. 

 Com si es tractés d’una peça de radioteatre, els intèrprets exposen l’angoixa d’una situació límit. Per crear un clima d’acord amb la desesperada situació l’autor dibuixa amb humor negre els seus solitaris personatges: Jofre (Miquel Barceló) és un tècnic marí que no sap nedar; la responsable de l’estació de control, Ester (Berta Giraud), és una insomne dominada pels seus durs records de nena, i el pilot Roger (Francesc Ferrer) pateix narcolèpsia i li costa estar despert mentre emprèn la seva delicada missió. 

 Estan embarcats en un viatge pels laberints de la inconsciència. En aquella ruta cap als límits de la realitat per entrar en el que és oníric i metafísic hi ha tocs de misteri tipus el Triangle de les Bermudes. En els diàlegs apareixen els elements propis d’una operativa d’aquest tipus, però el més interessant és la transmissió de la nuesa d’uns personatges condicionats per les pors i traumes de la seva infància. Cada espectador, que assisteix a la funció amb un ós de peluix a les seves mans, percep la profunditat d’una de les grans qüestions de l’obra: s’ha de créixer, però com i cap on. 

 La posada en escena de Prat juga amb elements físics com la barca, l’estació de ràdio i la baluerna que simula la cabina del pilot. La suggerent il·luminació de David Bofarull, els efectes sonors de Lucas Ariel Vallejo i el vestuari de Míriam Compte són el discret embolcall d’aquesta producció que aconsegueix mantenir el clima hipnòtic i de tensió fins al final del relat. 


Trivial