La dansa –i més quan va
embolcallada com en aquesta peça– és un mitjà excel·lent per llençar l’ham i
endur-se l’espectador fins on es vulgui. Aquí el repte és descomunal, ja que la
presa (entesa en el millor dels sentits) és la més escorredissa de totes: la
primera infància. L’espectacle està acuradament dissenyat per seduir el públic
d’entre 2 i 5 anys i, alhora, brindar una meravellosa estona als adults que els
han dut al teatre. Es tracta de viure una experiència compartida, de participar
conjuntament i en societat en un acte artístic carregat d’emoció que, si bé
potser no és “el primer cop”, ben poc se n’allunya.
Així doncs, el “descobriment”
sobre el qual està concebut l’espectacle s’escau perfectament a la missió. Tant
hi fa que uns i altres sàpiguen, o no, que la ballarina descobreix a escena set
objectes amagats que remeten a set experiències vitals de la coreògrafa
nord-americana Isadora Duncan (considerada com la creadora de la dansa moderna)
–un desencadenant que aplaudim–, l’important és que s’apuntin a l’aventura i,
al mateix temps que la nena, se sorprenguin amb cadascuna de les troballes.
Ara apareix una lluna, hi ha
una pluja d’estels o voleien uns núvols. Ara entren a dins d’una cova acompanyats
de l’eco o veuen com pren vida la ballarina d’una caixeta de música. Amb imatges,
llums i melodies els regalen una continuïtat d’escenes pures, toves, belles, suaus,
on a través dels ulls, el cos i l’ànima de la protagonista els infants
desperten els seus sentits i, sobretot, les seves emocions i vincle amb les
arts escèniques.
Descalça, curiosa, juganera i
vestida de blanc amb una calça que recorda el bolquer dels nadons, l’analogia
és evident. Ella és qui es mou a escena entre una suggeridora escenografia, però
tothom pot veure-s’hi a si mateix experimentant al seu lloc. Els petits reaccionen
obertament als estímuls i deixen escapar crits de joia o balbuceigs que
confirmen que són partícips de la descoberta. I el més fonamental: que en
gaudeixen.
En general, l’espectacle
conté la comunicació amb el públic en el rol de receptors actius tret de dos
moments en què la interacció és volgudament explícita i, tot i el notable canvi
de registre, es produeix de manera natural. Una distensió controlada que els
menuts reben amb diversió i que acaba d’aproximar-los a aquest univers oníric que,
finalment, es desplegarà al món real en una invitació al joc i a la festa que
arrodoneix la vivència.
