Amb un llenguatge directe, l’obra de Francesc Meseguer —visceral i carregada d'ironia— investiga la idea de fracàs i d’insubordinació, desconfiant dels arguments, per convidar-nos a mirar el món sense prejudicis i descobrir-nos-hi de nou.
Aquest text va ser seleccionat pel Comitè de Lectura del TNC entre totes les propostes rebudes durant la temporada anterior, per tal de ser objecte d’un procés d’acompanyament dramatúrgic i d’una presentació pública dirigida per Tanya Beyeler (El Conde de Torrefiel).
Francesc Meseguer s'estrena com a autor teatral. Ho fa amb les ganes de fracassar. Ho prova, molt suposadament, amb l'aire de provocar i de generar un punt de controvèrsia. El seu text és de frontó, de rèpliques que van i tornen sense deixar espai per al conformisme: implacable. Tania Beyeler (una de les impulsores dels Conde de Torrefiel) planteja l'acció sense artificis. El text directe dit. i escoltat. sense psicologismes dels personatges; en tot cas un cert divertiment càustic dels actors que ho llegeixen. El text impera sobre l'acció en un espai en què contrasta una angle blanc enmig d'una immensitat negra. La llum de sala no s'apaga (fins a, pràcticament, al final). Només hi ha una lleugera brisa i un retruny de tambor molt al fons en algun passatge. El text dit es reforça amb la intenció de l'actriu (generalment, sobre fons negre), un to de veu que obra la frase i la tanca. I, generalment, la presència de l'actor (sobre fons blanc) que escolta i es manté estàtic.
La peça beu de moltes disciplines: barreja teatre, literatura, cinema, televisió, gastronomia domèstica. Li agrada confrontar el món quotidià amb el més intel·lectual. Esplaiar-se en tots els seus límits. Per reflectir, quasi sempre, una història de soledats, de desesperació, de final. Iel body sushi? una demostració més de la capacvitat humana de menjar-nos els uns als altres; però no amb la violència dels homínids primitius o edels animals carnívors, sinó amb la fredor de la dominació psicològica d'un sobre l'altre. Quasi no hi ha moviment, en prou feines hi ha contacte però la primera ocasió ´ñes per que ella estiri l'orella a ell i el faci tirar-se a terra. Una peça amb moltes capes de lectura, que demana una implicaicó i atenció de l'espectador però que transporta a un m`´on poc amable, més aviat anodí i apocalíptic sense necessitat de grans destrosses. Només una mena de núvol fosc, com de contaminació concentrada i amb cervell amenaça finalment l'escena; potser, un tumor maligne. Que ningú es preocupa d'extirpar.
