Boges

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Muntsa Rius, Roser Batalla/ Àurea Márquez
Producció:
Vània Produccions
Direcció Musical:
Marc Sambola
Direcció:
David Pintó
Sinopsi:

La bogeria és un do imprecís, però un do al cap i a la fi ... Al llarg dels segles, pensadors de la ment han estudiat l'origen i el tractament d'aquesta malaltia esquiva i històricament contradictòria. Però seran dues dones, boges, o no, i que es troben a la consulta d'un psiquiatre, o no, les que s'encarreguessin de tirar per terra totes les teories hagudes i per haver, descobrint com és el veritable origen de la bogeria. O del seny ... per què, què significa estar boig ?, i estar entenimentat? ¿Potser és el mateix? 

Gregoria té quatre empreses i una vida envejable, un marit, un amant, i un apartament a Lloret. Martiri està casada amb un home a qui veu, amb sort, un dia per setmana, dos fills als que veu a l'hora de dinar, una amiga que presumeix davant dels seus nassos de ser feliç i una tele on no deixa de veure "El diari de Patricia"... Moltes diferències i alguna cosa en comú: les dues estan en un costat i altre de la línia, la línia que separa el que és del que no és ... la bogeria del seny. I és tan fàcil estar en un costat o en l'altre ... 

Boges, o de com l'ésser humà té la imperiosa necessitat d'inventar-personatges per sobreviure a la realitat. 

Crítica: Boges

03/01/2016

Intrigant però massa curta d'estímuls

per Jordi Bordes

El muntatge Boges serveix per comptades oportunitats: demostrar el hieratisme de Roser Batalla (amb un personatge impermeable fins al penúltim gir, que s'obra amb la candidesa d'una poncella) i l'empatia de Muntsa Rius (ara sense necessitar de cantar, demostrant que sap transformar-se com a actriu de teatre mes que de musical). L'obra parteix d'un camp de treball interessant: el que l'autor parteix com a educador social amb col·lectius de discapacitat psicològica. A vegades, els raonaments més simples són ficticis i es pot construir tot un personatge sobre aquesta verosimilitud. 

El problema de Boges és que, tot i ser breu, encara queda curt de girs, de detalls que permeti insinuar o "enganyar" l'espectador. Massa lineal, la trobada aparentment fortuïta entre dues pacients a la sala d'espera d'un psiquiatre acaba ensopint i el gir final ja fa tard. La direcció de Joan Maria Segura procura navegar entre la comèdia (hi ha situacions surrealistes) i el drama (la malaltia no és cap broma). És una línia fina, com la que separa una persona amb tots els seus cabals o presa per la follia. Tothom te punts d'excentricitat que, duta a l'extrem, podrien desembocar en un transtorn. De fet, la part més estripada d'aquesta sala de consultes seria la versiò que es va poder veure el 2012 al Teatre Borràs: Toc, toc.