Que el món és un món de mones ho sap tothom. Però que una comunitat de veïns s'assembli a una comunitat de bonobos, aquesta espècie de ximpanzés que diu que tenen una gran afinitat amb els humans i que, a més, tenen fama de regir-se per un poder matriarcal, ja és tota una altra cosa.
L'arrencada d'aquesta comèdia de bulevard del francès Laurent Baffie (Montreuil, Seine-Saint-Denis, 1958), autor d'una altra comèdia vista aquí entre els anys 2012 i el 2013, «Toc Toc», adaptada per Jordi Galceran i dirigida per Esteve Ferrer, sobre el Transtorn Obsessiu Compulsiu (TOC), torna a posar sobre l'escenari uns personatges amb discapacitats prou comunes, però poc protagonistes d'històries teatrals.
Tres companys des de petits, un sord, un mut i un cec —i això no és un acudit—, volen acabar amb les dificultats amb què topen, per les seves circumstàncies personals, quan volen intentar trobar parella. I no se'ls acut res més sinó muntar una ronda de cites a cegues —mal m'està el dir-ho!— amb tres veïnes del bloc on viuen, però amagant cadascun d'ells la seva discapacitat. És a dir, que el sord no sembli sord, que el mut no sembli mut i que el cec no sembli cec.
Això sol ja fa endevinar que l'obra promet embolics a manta i un enginyós recurs inventat pels tres protagonistes perquè cadascú actuï com si no fos el que és sense que les convidades a les cites no detectin el, diguem-ne, frau.
La cosa no passaria d'aquí si les tres veïnes convidades, una infermera del Clínic, una dependenta de sabateria —atenció als que calcin un 43!— i una mossa d'esquadra sense gas pebre no amaguessin també alguna patologia que els tres amfitrions no arribaran a detectar i que elles, com si fossin un triangle matriarcal dels bonobos, acabaran dominant i portant, com l'aigua, cap al seu molí.
Comèdia de bulevard amb final feliç, per compensar, esclar, la cruesa i la realitat de les discapacitats exposades i tractades per Laurent Baffie amb un subtil filtre d'humor sempre sa i respectuós que segurament plaurà més aquells espectadors que en pateixen alguna de les tres que no pas els que no saben què és patir-les i que potser consideren que no haurien de ser motiu de comicitat. Aquesta és la clau de l'obra: capgirar la compassió per la desitjada igualtat.
El muntatge «Bonobos» exigeix que els actors interpretin tres papers que no tenen res de senzills. ¿Com pot actuar un cec a qui li donen les instruccions pel botó de l'orella, l'anomenat “pinganillo” en argot? ¿Com pot actuar un sord perquè no mantingui una conversa responent a tres quarts de quinze? ¿Com pot actuar un mut sense que es noti que no té veu?
Diguem que hi ha una obra dins d'una altra obra. És a dir, que a l'exposició humorística de les discapacitats, s'afegeix l'enginy motivat per la supervivència gràcies a la tecnologia, la pantalla, l'streaming, la polsera amb un mínim de frases fetes i, com a base de tot, la lectura tradicional de llavis i gestos.
Tot això fa que una obra que té molt de discursiva, sigui també una obra de gest, de moviment, d'un cert to de clown i d'una constant imitació, a vegades esperpèntica, que els sis intèrprets porten a bon terme, dins les claus del gènere, sobre cadascuna de les discapacitats. Al final, són elles les que desvelen també els seus secrets amagats i aleshores serà quan els espectadors descobriran que aquest món és de debò un món de mones i a vegades és ben cert que sembla que hi hagi més bèsties que persones. (...)
