La taxidèrmia (l'art de dissecar els animals) és una perversitat. Perquè pretén lluir aquella caça del safari, l'afició de matar des d'un amagatall per demostrar la superioritat de l'home amb una arma davant dels depredadors. O potser de bona fé, es vol emular el món animal al menjador de casa, enamorat de la Natura, però incapaç d'entendre que aquest desig de possessió es converteix en un negoci sanguinari per al Regne Animal. Va ser molt sonora l'exposició, durant dècades, de l'africà dissecat al Museu de Banyoles, perquè apropava l'indígena a concepció d'animal més que d'humà. Ara, Steven Cohen pretén dignificar, en certa manera, aquestes vides, mirant de donar-los-hi un espai ritual, acaronant l'ànima i procurant convertir en bellesa i estètica extrema la fortor de la mort.
Katharsis s'inicia amb un espectacle sense quasi paraules. Una projecció de vídeo que relacionar els tallers de taxidèrmia (en què es treballa la depuració dels animals com un ofici artesà) amb els cementiris de jueus, que van patir la voluntat d'extermini del poble nazi. L'obra, en els prop de 100 dies de la darrera incursió militar a Gaza (Palestina), sembla un mirall en què les víctimes s'hagin convertit en botxins, en què tot giri del revés. Cohen fuig de fer cap defensa de res més que del dret de la Vida, en majúscules. Després de la projecció, s'entra a dins del museu de l'horror, tot i que depurat en art déco emparentat amb el Noucentisme, aparentment depurat i racional.
El nazisme va fer el seu propi merchandising, des d'una bomba que sona com una caixeta de música sense ballarina voltant o amb un rellotge en què es veu el rostre del führer. Una copa de vidre pot significar el reconeixement de l'espoli i la voluntat (parcial i sempre insuficient) de restitució. Però, al costat, hi ha un coll de girafa, elements de la religió jueva, una estrella de David o el triangle rosa, símbol amb el qual es marcava els jueus i els homosexuals en els camps d'extermini nazis. En aquest sala d'exposicions de mort, emergeix Cohen i li descobreix l'ànima, com qui infon nova vida a les víctimes, com qui li dóna l'alè imprescindible perquè se'n restitueixi, com a mínim, la memòria.
Cohen batega una intenció evident des del silenci. Com regina Fiz a El cuerpo como escultura, planteja el cos com un element de traspàs entre la Vida i la Mort, entre el Present i el Passat. Hi ha una voluntat de transcendir. De fet, també Raquel Gualtero a Nuà es barrejava ntre les figures i els motllos dels sants per donar una visió més humana als sants. Els reliquiaris són espais de veneració i Katharsis es una experiència purificadora d'emocions. Des d'una quietud i una imatge enfocada es va apropant la mirada i la respiració de l'artista (i tt allò que vol rescatar) a ulls del públic, que no pot menys que combregar, des de la bondat i sense la necessitat de buscar justificacions o qüestionar les morts violentes innecessàries.
Boudoir (tocador, en francès) evoca, en realitat, a un teatre de ritual, d'exposar els elements quotidians de vides anònimes que volen ser rescatades. Com aquella coreografia de La plaça del diamant amb dramatúrgia Subirós/ Dorda; el viatge en un vaixell que va significar la supervivència per a milers de republicans a la fi de la Guerra Civil (Winnipeg) o la sensació d'abandonament dels fills de la República que van anar a uns campaments d'estiu que van acabar sent casa (Los niños oscuros de Morelia), per citar alguns exemples que empelten en la nostra petita i tràgica història. Cohen es despulla i es mostra com a cos viu i com a escultura morta per ritualitzar el propi cos.
