La cosa va de
pòquer i de tontos. Un
posa cara de pòquer
quan vol amagar alguna cosa, o despistar fent veure el que no és, o intentar captar algun truc (il·lús!); posa cara de pòquer quan, atent sobre la seva butaca, comença a veure Brain. A un se li queda la cara
de tonto quan, davant dels morros, Hausson li fa treure la
carta que (miracle!) havia pensat; se li
queda la cara de tonto quan, deliciosament enfonsat a la seva butaca, acaba de veure Brain. Una cara plena d’innocència creuada per un somrís divertit i incrèdul i rendit.
Això no treu
que l’espectacle que Hausson ha trigat gairebé un any a muntar sigui un regal
per al públic, una mena de màster en il·lusionisme en el qual els espectadors esdevenen protagonistes
dels jocs de mans i dels trucs i de les il·lusions que proposa el mag. L’il·lusionista
ens brinda un repertori elegant i assossegat, entretingut (una hora que passa volant...) i
interessant, en el qual utilitza recursos narratius interessants en forma
d’audiovisuals o, fins i tot, de telefonia mòbil (poc importa que el dispositiu utilitzat
sigui un model d’aquells que un adolescent ni tan sols catalogaria com a
telèfon mòbil...)
Tota la funció
és farcida d’humor, tot i el posat seriós
(elegant, dèiem) de Hausson remenant cartes, descobrint xifres impossibles o ensinistrant el públic en les
arts màgiques. No
patim, perquè no estem davant del mag-showman que ens fa passar una mala estona
pensant que ens farà pujar a l’escenari (primer) i pensant què ens farà fer
(després). A Brain tot rutlla amb la complicitat que donen el caràcter del protagonista i la sala, reduïda i
acollidora, que ens fa trobar-nos com a casa.
