No és gens estrany que “Grup Salvatge” , la gran obra mestra de Sam Peckinpah de la qual Joan Yago se’n serveix per tal d’atorgar-li a la seva peça teatral un final èpic digne del gènere cinematogràfic que està evocant, s’estrenés, acompanyada d’una intensa polèmica per l’ús que en feia de la violència, a les acaballes de la dècada dels 60. Peckinpah havia iniciat aquella dècada filmant “Duel a les Altes Terres”, una altra obra mestra protagonitzada per dos madurs antics amics situats ara a dues bandes diferents de la llei , i en la qual hi apareixen ja definits molts dels grans temes que recorren tot el seu cinema: un cinema en el qual l’amistat entre homes –fins i tot, entre els homes més aparentment indignes i corruptes i salvatges - es presenta sempre com el més noble i més solidari dels sentiments , i la seva traïció , com el més deshonest i imperdonable dels crims .Al crepuscular i admirable final de “Duel a les Altes Terres”, la plàcida mort envoltada d’un idíl·lic paisatge vindrà a segellar la victòria de l’afecte que ha sabut imposar-se a la temptadora traïció. Al crepuscular i admirable final de “Grup Salvatge”, la deshonesta traïció de l’amistat d’altres temps només pot desembocar en un caos de violència embogida que ho aniquila tot, una orgia de sang que, tret d’un únic testimoni, no deixa supervivents al seu pas. I ara ,el paisatge idíl·lic ha estat substituït per l’àrid i castigat paisatge d’aquell poble mexicà sempre sacsejat per colonitzacions, revolucions i contrarevolucions, amb el qual Peckinpah tant es va arribar a identificar, i al qual ,tant va arribar a estimar.
Entre una i altra pel·lícula, havien transcorregut els anys més intensos d’una dècada marcada també per intensos aires de revolta contestatària sovint reprimits també amb intensitat. I per una guerra de Vietnam a la qual el mateix Penckinpah es referia a l’hora d’explicar que la violència del seu final, aquest final ara evocat per Yago, no era altra cosa que una metàfora de la violència bèl·lica amb la qual sopaven cada nit els nord-americans davant la tele. I per uns moviments d’alliberació cultural, contracultural, social, sexual ...que venien a qüestionar aquell ordre establert que, per imposar-se i seguir mantenint el seu status quo, sovint se’n servia de la mitificació i la mistificació. El western literari, i especialment, el western cinematogràfic, havien contribuït d’allò més a convertir la mistificada llegenda en Història verdadera , i a explicar a través d’ella els fonaments d’una nació que, igual com havia sabut conquerir les terres habitades pels salvatges indis arrenca cabelleres , sabria si cal com conquerir el món sencer , amb uns valors heretats d’aquells pioners i fills i nets de pioners que ocupaven la monumental pantalla Cinerama en al qual es projectava “La conquesta de l’oest”. Va ser un altre gran mestra del gènere , el John Ford de “L’home que va matar Liberty Valance”, qui ho va sentenciar a una també mítica frase pronunciada en aquella excepcional pel·lícula: “Això és l’oest, senyor. Quan la llegenda es converteix en realitat, el que cal fer és publicar la llegenda”. No és estrany, doncs, que quan la nova realitat dels anys 60 va voler començar a desmuntar la llegenda, el western , el gènere cinematogràfic que havia arribat a estar considerat com el gran gènere per excel·lència del cinema nord-americà, entrés en oberta decadència, i pràcticament., arribés a desaparèixer de les pantalles.
Disculpeu que hagi començant per fer aquesta breu ( o potser, no prou breu) introducció al western, abans d’entrar ja a la llar en la qual acaben confluint els quatre membres masculins d’una mateixa família ( l’avi, els seus dos fills i el net) que protagonitzen el text de Yago. Però fer una mica de background, pot anar bé, a l’hora de situar aquests quatre personatges que , d’entrada, i si exceptuem l’avi (ell sí, un gran admirador del western que no es perd cap títol del cicle que li està dedicant la Filmoteca, i que ha aconseguit convertir el net el còmplice d’aquestes projeccions) , no sembla mantenir cap mena de vincle especial amb aquells herois , malvats antiherois, cowboys i membres del setè de cavalleria que , durant dècades, van alimentar l’imaginari de milions d’espectadors d’arreu el món. I ara no faltarà qui (potser simplificant una mica massa les coses) , potser afegeixi que, ja de pas, molts d’aquests personatge contribuïen també a alimentar la masculinitat tòxica del públic masculí, el màxim consumidor d’un gènere en el qual les dones ( exceptuant aquelles que omplien sempre el saloon tant de nit com de dia) acostumaven a ocupar un lloc secundari, tret de casos tan memorables com ara el de la Joan Crawford de “Johnny Guitar” .
Per tal de crear un ambient propici, el quartet se’ns presenta cantant el tema “My rifle, My pony and Me”, que Dean Martin i Ricky Nelson ens oferien a una estupenda escena de “Rio Bravo” , aquella altra joia del gènere signada per Howard Hawks, un altre mestre que valorava d’allò més el paper de l’amistat en aquells westerns seus que, per cent , incloïen també força sovint la presencia de dones ben potents i empoderades. Però un cop acabada la cançó , ens trobem en un context ben diferent a aquell que identifiquem amb la mítica del western. A l’escenari de la Flyhard hi tenim un funcionari poc acostumat als grans paisatges de Monument Valley que , des del petit paisatge de la seva taula d’oficina oberta al públic, s’acaba d’enfrontar a una situació de la qual no se n’hagués sortit fàcilment ni el Gary Cooper de “Sol davant el perill”. El morat que mostra la seva cara ,deixa constància de l’agressió que acaba de patir. I l’agressió serà el punt de partida que deixarà alhora en evidència les fragilitats, inseguretats ,ferides i barreres comunicatives d’aquest quartet, presidit per una figura paterna que, al llarg de l’obra ,ens farà també unes quantes breus introduccions a la Història del western, recolzada en la llegenda que es troba als fonaments del western : aquí no hi faltaran ni el general Custer , ni Sitting Bull, ni el mateix Buffalo Bill. El funcionari, viu ara en companyia del seu fill, un jove que ni amb brúixola acaba de saber on es troba el nord de la seva desorientada existència. I el funcionari, pràcticament ni es parla amb un germà a punt de descobrir que això del ioga, està molt sobrevalorat: també el ioga, pot acabar resultant tan tòxic com la masculinitat tòxica que, paradoxalment, pot acabar fent-li molt de mal a les defenses de qualsevol mascle.
Tenim, doncs, definit ja el paisatge pel qual es mou el quartet. I tenim quatre bons actors defensant uns personatges amb prou entitat com per a captar la nostra atenció, i voler saber quelcom més d’ells, i de com han arribat a l’ immobilitzador carrer sense sortida en el qual semblen trobar-se. I tenim també la tensió que ha desencadenat aquella agressió ja esmentada que ara està prenent unes dimensions insospitades. Però, i malgrat que la direcció de Llàtzer Garcia sap com controlar en tot moment el ritme i la intensitat dramàtica que ofereixen aquests components, diria que el text de Yago no acaba de saber com encaixar-los. Ja començant pel fet que no acaba de saber com connectar aquests personatges amb la mítica del western, amb el seu imaginari i el seu simbolisme, amb la seva capacitat per a crear llegendes, i , alhora, per acabar qüestionant les llegendes. El western és converteix més aviat en un rerefons comparable als posters de pelis mítiques que mostra l’escenografia; un cop t’has fixat en ells i has identificat els seus títols, oblides que són allà. El text evoca un gènere al qual , després , no acaba de treure-li prou profit. I en això, incloc les intervencions de l’avi amb projeccions videogràfiques; unes intervencions , una mica massa redundants , una mica massa discursives i, per contra, una mica massa poc integrades en el context existencial dels personatges. Ja posats, resulta també difícil establir una connexió prou contundent entre la forma com se’ns presenta aquest avi , i les petjades sobre la toxicitat del personatge que s’escolen de tant en tant entre les paraules dels seus dos fills . Yago , tornant a aquell final del qual us parlava al principi , intenta crear també un vincle entre el gairebé apocalíptic final filmat per Peckinpah , i les tan nostrades cassolades amb les quals sovint la població mostra la seva sorollosa repulsa , quan se sent tan maltractada com els estimats mexicans maltractats de Peckinpah. Però diria que també en aquest sentit, el simbolisme esperançat i solidari del qual tira mà l’autor, resulta un xic massa obvi i massa esperançador . Encara que els hi resulti útil a aquests quatre homes a la recerca de ponts comunicatius, no ho acaba de resultar del tot, a l’hora d’aconseguir superar les un xic decebedores limitacions d’aquest, en molts sentits, bon espectacle.
