El compositor txec Hans Krása va compondre el 1938 una òpera infantil en dos actes titulada Brundibár (El borinot). No va poder assistir a l'estrena, que es va fer en secret a Praga, ja que ja havia estat deportat a un camp de concentració. Allà, va tornar a escriure l'obra, ja que no havia pogut endur-se les partitures, i la va fer representar pels nens i nenes del camp, que, gràcies a la música, aconseguiren així la sensació d'una certa normalitat en aquells moments terribles. La peça ens parla de l'opressió, de manera crítica, però sota una aparença naïf.
Els valors de la pau i la tolerància i principis com l'acceptació de la diferència són bàsics en aquesta òpera, d'aquí que Brundibár es convertís l'any 1998 en el centre d'una experiència d'iniciació a la música que convertia en actors i cantants els nens i nenes de centres educatius de la ciutat.
Gairebé vint anys més tard, prop de cinc-cents estudiants i professors d'instituts barcelonins protagonitzen una nova posada en escena del projecte i tanquen un cercle en fer possible un diàleg entre els nois i noies que van participar en l'experiència vint anys enrere (uns quants dels quals formen part avui de l'equip creatiu i de gestió) i els qui la viuen avui.
És un conte tant naïf i ensucrat que, aparentment, no ho soportaria ni el tiet mes benèvol. Però la potència hi és quan es coneix el context. Aquesta és la raó per la qual aquesta història aparentment intranscendent guanya una densitat que la converteix en un homenatge militant, i que es fa imprescindible que es vagi repetint. Perquè tothom ho conegui, generació a generació.
Aquesta obra la van representar dins d'un camp de concentració de Terezín, a tocar de Praga, un grup de jueus en plana caça antisemita. Que la canalla del conte sigui capaç d'arraconar un simpàtic (i fals) dictador és tota una declaració d'intencions. Els nazis van gravar una representació i la van utilitzar per fer propaganda, en un aspecte que ja insinua el Himmelweg de Juan Mayorga. El final tràgic de la peça podria evocar a fer una peça molt més dolorosa, com aquell Uuuh, de Gerard Vázquez (T6 del TNC, 2006). Però es renuncia a aquest to, perquè el que ha de manar és l'esperit lliure i fràgil dels nens. Sí que es deixa una marca evident amb la projecció final dels nens que van intervenir al rodatge i que, després de la gravació, els nazis van enviar a Auschwitz. Dels 15.000 nens que van passar per Terezín, només en van sobreviure 132. La peça, tot i així, no vol perdre l'alenada d'esperança i de llibertat que van cantar els que, més tard, moririen, Que l'obra sigui avui cantada indica que la seva llibertat va triomfar a la impunitat dels nazis. I d'aquell dolor evident neix l'esperança. De la foscor a la llum. Escac i mat a la impunitat.
Un altre motiu de celebració és l'encert d'encarregar a Els Pirates la direcció d'aquesta peça. va ser arran del càsting del 1998 que es van unir aquells joves amb una companyia que acaba de sumar 15 anys d'història. Transmissió de generació a generació. I que duri!
