Escarlata fa poesia dels objectes quotidians. Sembla que actuï amb la facilitat (o dificultat) de respirar. La predisposició pel joc de Jordi Aspa és immediata. Sigui dalt de l'escenari o després de la funció, manté una actitud naïf, clownesca, amb les espores actives per detectar moments de sorpresa. Amb Bet Miralta, sempre amb un posat més resolutiu, però amb la mateixa ànsia per perdre's pels viaranys de l'art amb el públic, cuinen instants poètics delicats (recorden el conte imprevisible de Devoris causa?), per moments grotescos, que desarmen les proteccions insensibles dels adults per deixar que respiri alliberat el cor de l'infant que tothom ha estat. Diuen que, en una funció de La Quàntica, un rellotge intel·ligent va captar com la freqüència cardíaca de l'espectador baixava a uns nivells pròxims a la hipnosi.
C.U.L. són les sigles de Col·lecció d'Universos Latents. Diu Aspa que, durant la pandèmia, va perdre les estones de confinament de casa, remenant pels baguls. I deixant que els elements arraconats acaparessin la seva sensibilitat. Amb tot el que el devia fer vibrar, va tancar-se per anar descabdellant un poema d'una funambulista en forma de llumí. L'artista de la pista no sortirà fins al darrer moment, com al colofó d'un univers que navega paral·lel al món quotidià, com si parlés en una ona de freqüència inaudible pels humans, com un món paral·lel quàntic (del qual hi és, però no hi és, alhora). El mostrari pot anar del record de la seva àvia que, quan s'empipava deia que es tiraria al Ter, a la vibració d'un tambor que repicava a Llenties i marabú. O (si la memòria no es traeix) a Quan els crancs portin talons.
Aspa, assegut com un rellotger amb els llums que li indiquen per on caragolar la història, convida a circular imatges que s'amunteguen sobre del seu cap. Com si els personatges poètics de David Imbernon, els seus Latung La La (L'Odissea de Latung La La), ara arriben sense el seu uniforme i el seu silenci. L'univers dels Escarlata és més bulliciós, més imprevist. I arriba a culminar amb el funambulisme per sobre del pèl tensat d'una espectadora. En la penombra, en el xiuxiueig (com a La grUtesca o CorRoc) hi ha la seva saviesa i la delicadesa. Un altre cop. Sembla una peça feta quasi improvisada, però deu ser la destil·lació d'un immens món de probabilitats. Aspa, guarnit amb una granota de treball (que recorda les fundes dels matalassos), ens convida a voltar pels seus somnis i records, com el videoclip d'aquell Aniversari dels Manel. Orfebreria.
