Caída del cielo

Dansa

informació obra


Direcció:
Rocío Molina, Carlos Marquerie, Marcos Morau
Intèrprets:
Rocío Molina, Eduardo Trassierra (guitarra), José Ángel Carmona (cante), José Manuel Ramos “Oruco” (compàs), Pablo Martín Jones (percussions i electrònica)
Escenografia:
Carlos Marquerie
Il·luminació:
Carlos Marquerie
Producció:
Danza Molina, Théâtre National de Chaillot
Companyia:
La Veronal
Sinopsi:

Bailaora inquieta, coreògrafa iconoclasta. Rocío Molina (Premi Nacional de Dansa 2010) ha desenvolupat un llenguatge propi del flamenc que respecta la tradició i abraça les avantguardes. Després d’Afectos, rebut amb entusiasme la passada edició del Temporada Alta, la jove bailaora torna al festival per presentar un diàleg entre les dues cares aparentment oposades del flamenc: la força i la fragilitat, la llum i la foscor.

En la primera part –el silenci–, Molina ocuparà tot l’espai, en la segona, l’acompanyaran un grup de músics que deconstruiran l’estructura del flamenc. Un espectacle sobre la bellesa de la llum i de les ombres, la paradoxal juxtaposició de les nostres contradiccions.

Crítica: Caída del cielo

19/11/2016

Rocío Molina és una sirena que es dessagna

per Jordi Bordes

Les mutacions de la bailaora (ella prefereix anomenar-se danzaora) de Rocío Molina són constants. El seu flamenc que ja ha flirtejat amb el hip hop o, sobretot, la dansa contemporània, ara troba intensitat en la quietud. Els seus braços, les seves cames al límit de l'equilibri denoten una serenor inquieta, que busca el gir, el tomb. Per això, ara, inspirant-se en els gravats de las Goyescas opta per transvestir-se en sirena que taca de sang allà per on camina. És el preu de passar d'eterna a mortal. De ser assexual com un àngel a patir la intransigència dels ovaris, a gaudir de la possible vida al ventre. Abans, pel camí d'optar per la vida del precipici ha buscat la provocació sexual, ha trobat el plaer menjant patates fregides i ballant com si estigués posseïda per un esperit maligne, que roba ànimes.

Rocío Molina és un ventilador d'energia. Com era Carmen Amaya, li agrada recordar sense l'ambició de voler-se comparar, però. La va poder homenatjar en una acció de carrer a la font que té el seu nom a la Barceloneta i, poc més tard, dins de l'espectacle La capitana, al TNC (2013). També agermanant-se amb el hip hop a Felahikum (2015) i, fins i tot en un work in progress que pot acabar en espectacle acabat el 2018 amb els Cabosanroque: Impulso (2016).

A Caida del cielo es pot descobrir una artista que sap condensar l'energia des del no moviment. La vida, tot i que faci que la lluna s'ompli de sang, és una celebració contínua. Amb apoteosi final amb tots els músics corejant-la. Abandonant el cante per agafar un baix o passant-se de guitarra espanyola a elèctrica per marcar-se un flamenc rock de molts decibels. Ella s'arqueja, i pica frenèticament de peus. Pero també balla arrossegant-se i tirant-se de genolls com un líder del rock. I tot i el dolor, el dubte de saber si s'ha triat el camí més sensat, acaba somrient, vivint i compartint amb llibertat i despentinant-se la seva decisió de trencar la correcció del cel. És cert que les transicions trenquen el clímax de cada quadre (que completa com si fossin postals, encara que inisiteixi que hi ha molt espai per a la improvisació) però la seva presència, ni que sigui d'esquenes, aporta un pes específic a l'escena. Gran, molt gran.