Caída Libre / Free Fall

Dansa

informació obra


Coreografia:
amb la col·laboració dels intèrprets
Ajudantia de direcció:
Arthur Bernard-Bazin, Carlos Fernández
Intèrprets:
Pau Cólera, Jonathan Foussadier, Maite Larrañeta, Alejandro Moya, Melania Olcina, Léonore Zurflüh
Dramatúrgia:
Antonio Ramírez-Stabivo
Composició musical:
Luis Miguel Cobo
Vestuari:
Inbal Ben Zaken
Il·luminació:
Sergio García
Producció:
Mercat de les Flors, Theaterim Pfalzbau Ludwigshafen
Estrena:
Temporada Alta 2015, Temporada Alta 2015
Sinopsi:

La caiguda lliure (Free fall) de l’artista israelià Sharon Fridman presenta un espectacle que explora un tret essencial de la naturalesa humana: la supervivència. Adaptar-se, moure’s, per continuar ballant-la, o sigui, sent. La peça reflexiona sobre la llibertat i de com grupalment les persones mirem de trobar sentit als nostres actes: sobre com ens aixequem després de caure en un cicle infinit que es reprodueix dia rere dia. La dansa de contacte és la pedra angular del treball de Fridman, una tècnica entesa aquí gairebé de forma existencial. A l’espectacle hi participa un grup de persones de Girona i de Sant Cugat que han treballat amb el coreògraf i el seu equip.

Crítica: Caída Libre / Free Fall

11/09/2015

Alliberament agònic, moviment hipnòtic

per Jordi Bordes

Sharon Fridman contraposa dues imatges impossibles. La llibertat de la caiguda amb la por. No hi ha desig més gran per a la humanitat que volar i deixar de dependre de la terra. és un somni que ja teinen els Renaixentistes amb els seus artilugis. Ara, aquest israelià afincat a Madrid, construeix una peça en què hi ha aire, vol, viatge però que hi domina la por a la caiguda, al trencament, a la desconfiança per no tenir on agafar-se. Per això la seva coreografia ha de ser d'una gran fisicalitat; contacte constant entre els ballarins i només esquitxats de petits vols de gallina (res a veure amb la majestuositat d'àliga dels de la companyia XY, per exemple). Però ´´es que Fridman aprofondeix en la por, en la inseguretat de la majoria de la humanitat. Perquè tant cert és que tothom enveja l'ala delta també ho és que ningú s'hi atreveix per no dominar el nou medi. La seva dansa de contacte recorda al de "Face Nord" dels d'Un loup pour l'homme, que es va veure a la Palma al Festival Trapezi 2014.

A Tàrrega, ja hi haviaa com a mínim a una referència al vol i la dansa. és el cas del treball de duet de Roser López Esppinosa. En aquella ocasió també hihavia contacte de dues ballarines que jugaven a trobar l'equilibri, apropant-se al límit de la caiguda ("Before to fall", 2012). La seva música era molt més lluminosa i es respirava molt més l'alenada d'aire. Fridman és, volgudament, més fosc. Hi un gran desgast físic i, per moments, una coreografia  àmplia, atractiva. El seu gran mèrit és mantenir el ritme en una coreografia de 50 minuts amb sis ballarins en què tots treballen com una sola cèl·lula desprenent-se i rodolant dins d'un cercle, com si fossin dins d''un tub d'assaig en un experiment que vol alternar el nucli, que sí, efectivament, es va transformant. Hipnòtic.