CAÍN és una peça “neotrash” protagonitzada pel cos, la paraula i el moviment d’un sol intèrpret en escena. És una esbroncada altiva sobre la frustració, la creació i el Redbull.
Caín és un pobre assassí, un degenerat, un símbol que se’n riu de l’auto-ficció. A partir del mite, es pregunta a l’entorn de la relació que hi ha entre l’ancestralitat (la tragèdia, el teatre, la repetició) i la contemporaneïtat (la “trashèdia”, la performance, les rentadores).
El mal estructura el món, el dolor és el bastó del poder. Si no se’n parla, la violència es perpetua. Plorar i riure són dues cares del mateix fenomen: la comprensió, és a dir, la comunicació, és a dir, el contagi. La fugida de la solitud és un acte públic i alhora íntim. Volem deixar de sentir-nos tan sols.
Nina Orsini s’aixeca dels vestigis de trashèdia AP-7, una companyia de teatre formada entre l’infern i l’autopista que busca tensar l’estètica de l’escena per tal d’acostar el ganivet afilat a la mirada de l’espectador.
Amb la companyia de Rita Capella i Margarit, Quim Palmada Belda i Eduard Olesti, Nina Orsini és això: una bomba sense esclatar a l’autopista entre Barcelona i Fortià, com un cadàver que fuma albirant l’albada.
Durant quatre dies, i en el marc del Festival Grec, l’Antic Teatre ha acollit CAÍN loops i did it again, de Nina Orsini, una companyia que, segons pròpies declaracions, s’aixeca dels vestigis de Trashèdia AP-7 –el seu projecte La gira mundial de la rentadora va obtenir la Beca DespertaLab 2022– i “busca tensar l’estètica de l’escena per tal d’acostar el ganivet afilat a la mirada de l’espectador”. Els seus components són tres i es reparteixen les tasques a la perfecció: Eduard Olesti –estructura i text–, Quim Palmada i Belda –moviment i escena– i Rita Capella i Margarit –paisatge i tècnica–. Se’ls suma aquí un quart element que resulta essencial per a la proposta: l’actor Enric Lizano.
Els Nina Orsini juguen a fer, des del personatge de Caín, una “esbroncada altiva” que passa per un repàs sumari de la violència intrínseca a la nostra espècie i es rabeja en qüestions com la creació i les tensions que aquesta genera: oposició entre l’ancestral –el teatre, la tragèdia– i el contemporani –la performance, la trashèdia–, xocs ètics i estètics. A banda de resultar un símbol útil o recognoscible del mal en el món –tots som fills seus, i en portem la marca–, la figura de Caín evita qualsevol temptació de llegir la peça com una autoficció, tendència que els creadors defugen obertament, per més que –no sense ironia– admetin buscar que el seu dolor sigui aplaudit. Bé que aplaudim el de la Liddell, no? El teatre –diuen– és un mirall grotesc; la platea, un refugi per a degenerats.
El títol de la peça es munta sobre el de la cançó Oops! I Did It Again, de Britney Spears. Definida pels seus creadors com neotrash, la performance parteix del fratricidi en sentit ampli i acaba dient coses com “La veritat no ha de convèncer [...] ha d’irrompre com un llamp”. Aquesta sentència dona la mesura de la lucidesa que domina en els passatges textuals, primer en off –“Hola, públic! Com esteu?”– i després de viva veu. Abans, però, que prengui la paraula, caldrà que el performer es rebolqui en la sang.
Presideix l’espai una rentadora que centrifuga sobre una superfície blanca, on hi ha també un bol de menjar per a gossos i una llauna de beguda energètica. La presència d’aquest electrodomèstic resultava primordial, des del títol mateix, a La gira mundial de la rentadora –on ja s’abordaven temes com el fracàs, la culpa i l’eterna repetició– i, d’altra banda, ens porta inevitablement a recordar espectacles d’altres creadors on aquesta màquina ocupava un lloc destacat, com Patatas fritas falsas (2022) d’Agnés Mateus i Quim Tarrida o, força més enrere en el temps, Y los peces salieron a combatir contra los Hombres (2003) d’Angélica Liddell, que en disposava sis en forma de creu. En un registre del tot diferent, trobàvem la rentadora a Obsolescència programada (2022) d’Anna Maria Ricart Codina i a La segona millor (2022) de Berta Giraut, on esdevenia una mena d’oracle de les subalternes. El 2022, ja ho veieu, va ser l’any de les rentadores als escenaris.
El terròs amb espigues de blat que hi ha a l’altra banda de l’escenari remet a la història de Caín, fill d’Adam i Eva –“un parell de bunyols fets de males decisions”–. Si ell va ser el primer home a néixer d’un úter, el seu germà Abel va ser el primer a morir –a mans del primogènit, com tothom sap–. La veu en off fa una sinopsi sui generis –registre col·loquial, to irònic i sensibilitat contemporània– d’aquest episodi del llibre quart del Gènesi, per enfilar després un ràpid recorregut per algunes matances de la humanitat, des de Ròmul i Rem fins al genocidi palestí, passant per guerres civils, feminicidis i assassinats homòfobs, a banda de referents de ficció –Mufasa, Lord Voldemort, Joker– que cal llegir en clau paròdica, de distensió.
I apareix l’actor. Nu i a quatre grapes, Enric Lizano irromp com un cadell desorientat, que reclama joc i afecte. Assaja sons que escaiguin a la seva condició canina –sembla travessat per un desconcert existencial, com si no sabés quins instints prioritzar– i s’abeura en el toll de sang que ha aparegut davant la rentadora. Posa tot l’esforç del món a comunicar-se bordant; ens mira sensual i oferent; gemega perquè li fem cas. Després d’una lluita frenètica, anguniosa i inútil per netejar el bassal vermell, prendrà la paraula en aquell paratge inhòspit de terra enverinada i fosses comunes. Vestit amb la roba xopa de sang –bugada sinistra–, agafa el micròfon i se’ns adreça –“Seguiu com si res, o com si gaire”–, per atacar els nostres raonaments i excuses impotents, “fraus inventats” per no assumir la culpa que duem impresa a la carn.
Hi ha subtils jocs lèxics i aforismes propis de poetes –“Jo no soc una metàfora, perquè les metàfores no tenen ungles ni tenen insomni ni tenen perdó”–, un ball a ritme de tecno i reggaeton, la irrupció intempestiva d’un cor de partisans i una certa paròdia de la tradició teatral, amb les seves calaveres i “cruïlles supèrflues”. El performer –apoteòsic Lizano, tot un descobriment– adopta postures d’orant, com en una estampa bíblica borda, per després arronsar-se d’espatlles i signar una ganyota d’enorme incomprensió, semenfotisme majúscul davant el silenci de Déu. Al capdavall, la falta de fe és part del llegat de l’errant i fugitiu Caín. Tot passa i tot es repeteix. Sempre hi haurà un relleu per al fratricida. “I vosaltres, germans, us creieu amb les mans netes?” Bub-bub.
Crítica publicada a Núvol l'11 de juliol de 2024
