Practiquen un teatre de la incomoditat. Sigui amb una posada en escena molt física, performativa, posant el cos al límit. I també amb un text dit i projectat que supera el relat i qüestiona les formes actuals. Són un cop de puny desagradable però necessari, que descarta la hipocresia i el món profilàctic políticament correcte.Nina Orsini són un apèndix de Trash AP-7 que ja van presentar un treball anterior, Rentadora, gira mundial, com a guanyadors de la beca DESPERTALAB, l'any passat. Novament, presenten la rentadora en acció, com l'aparell imprescindible per fer net. Mentre centrífuga, perd un fil de sang, que evoca la línia de fratricides que va arrencar Caín, amb l'assassinat d'Abel. El protagonista que es presenta com un gos juganer, sociable, revela que va ser Déu qui els va fer competir en la millor ofrena. Abel, pastor, tenia més facilitats que no pas Caín, fart de suar per traginar grans de blat. El fill primogènit d'Adam i Eva, sabia el favoritisme de tots cap al petit de la casa. I hi tenia una reconeguda enveja.
Si els jutges del Tribunal Suprem pot considerar corrupció promoure un referèndum que ha demanat durant anys bona part de la població, Caín també argumenta molts altres fratricidis. En realitat, la violència és intrínseca a la humanitat, sempre que en el desacord costa trobar una resposta consensuada, dialogada. En aquest paratge, el teatre es converteix en un allisat de consciències. Perquè veient les injustícies en la peixera de l'escenari, ja sembla desactivar-se el compromís de revolta. Pacifica les ànimes amb el que redueix l'ímpetu de la violència que hauria de trencar els status quo establerts durant dècades. És des de la seva incomoditat, des de la seva amenaça (loops I did it do again), que el públic s'adona del seu propi conformisme en una mena de cofoisme benintencionat. L'única pega del muntatge, d'una potència actoral amb l'exposició del cos d'Enric Lizano, que tant vesteix nuesa com una roba de blanc immaculat que es tornarà a tenyir de vermell, en aquest loop fratricida i violent, és la seva sensació d'alliçonament. Nina Orsini té les seves lúcides conclusions i les expressa amb massa evidència: El teatre del distanciament de Bertolt Brecht (La bona persona de Sezuan) amb el seu adoctrinament benintencionat fa dècades que ha deixat de tenir sentit. Ara és el teatre el que ha d'increpar amb preguntes. I que sigui el públic el que n'extregui les conclusions. Com a The second woman Déu entén el progrés de la humanitat a partir de confrontar dues realitats, incapaç de comprendre que junts poden aprendre'n molt més, empatitzant l'un amb l'altre.
