La companyia Trash-AP7 ha estat experimentant amb els programes d'una rentadora. Van guanyar el premi DespertaLAB amb el projecte en el que parlaven de donar total protagonisme a l'electrodomèstic. Fins al punt, d'evitar que cap actor sortís a escena, si podien. L'any passat, ja es va plantejar una instal·lacio performativa de Tiranas Bamderas II, rebel amb la fórmula de plantejament, nus i desenllaç.
La recerca a la Nau Ivanow ha estat fructífera i han vist que l'aparell necessitava un antagònic: Un element, per sí sol (si no és que parlem d'un cyborgs com els de Uncanny valley o Teatronika) difícilment pot narrar una situació, transmetre una emoció. És interessant confrontar-lo amb un humà, amb moviments mecànics, un obrer que la manté i que evoca a La màquina de parlar de Szpunberg. També provoca la veu en off que, davant de la possible abstracció absoluta de la centrifugadora, planteja fer una lectura del guió, amb numeració inclosa. És cert que titlla de fixisites al públic perquè no s'atreveixen als canvis però ho fa simpaticot, sense la fel de mala llet. I l'aparició de la rita, la noia que ha fet amistat amb l'aparell i que li ha extirpat budells i el control que impedeix obrir la porta si està en funcionament és un altre moment còmplice, directe.
La rentadora segueix el seu monòleg incessant, només canviant la velocitat del centrifugati, puntualment, canviant el color del bombo. Com si fos una loteria de la 6/49. El porc emergeix com a provocador contrast. És un element que distorsiona voluntàriament el discurs més aviat empàtic i d'una mordacitat simpàtica ("Game over" en cada final d'escena). És com aquells mitjons de color en una rentadora de blanc que poden, ai las, tenyir la roba interior o la camisa de punt en la seva primera rentada. És potser, un descens a l'abisme més animal, també de la màquina a qui se li proposa una mena de relació machinafòbica. És un nus a l'estómac que pot tenir una connexió amb els draps maniquins-espectadors que emergeixen puntualment entre les butaques. És la dosi de surrealisme que convida el públic a trobar una connexió a partir dels referents propis. O que entra per a deixar un immens interrogant bategant a escena.
La rentadora es tracta d'un objecte que s'està convertint en símbol d'una època teatral amb títols com Patatas fritas falsas, Obsolescència programada, El llop (a la televisió) i Maria Rosa. I ja no parlem d'aquell aparell reconvrtit en programa de percussió amb els que CaboSanRoque en feien concerts fa prop de dues dàcades. Per contra l'erceici de netejar a mà (i fer safareig) s'escola per l'aigüer amvb altres títols com Safareig, Desdèmona i La bugada. En tot cas, es fa evident, que els guanyadors del DespertaLAB són amants de l'art pobre. de donar un altre sentit a les deixalles. Només cal recordar les Hermanas Picohueso (Excalibur i altres històries d'animals morts) o el Teatre Estable de la Casa Real (El gran despropòsit). Tornem a La rentadora, gira mundial. Els DespertaLabs són ooportunitas d'assaig i error. De posar qn üestió una tesii ser honest en el resultat. Per això, que la peça jugui amb aquests contrastos, que çtrenca amb un teatre molt més prosaic i convencional és, quasi, una exigència. En tot cas, el treball és una oportunitat a investigar i a què els espectadors puguin mirar pel forat del pany en el moment de creació d'una tendra companyia amb un ideari compromès i que celebra l'invent de l'aparell (que va alliberar una pesada feina de casa) alhora que en denuncia una dependència consumista.
