Desdèmona

informació obra



Companyia:
Cia. La Mandona
Direcció:
Martí Torras
Autoria:
Paula Vogel
Traducció:
Helena Tornero
Intèrprets:
Sara Espígul, Alba Florejachs, Carmela Poc, Roberto Oliván
Escenografia:
Pi Piquer i Martí Torras
Vestuari:
Pi Piquer
Il·luminació:
Carles Borràs i Martí Torras
Vídeo:
Isak Férriz
Ajudant de direcció:
Joan Arqué
Producció:
Companyia La Mandona i Martí Torras
Coreografia:
Roberto Oliván
Sinopsi:

Desdemona, a play about a handkerchief està inspirada en Otel·lo de William Shakespeare.
Escrita per Paula Vogel, en clau de comèdia, les protagonistes són els tres personatges
femenins d'Otel·lo: Desdèmona, Emília i Bianca. Cap d’elles és tal com Shakespeare ens les
presentava, i és per això que Paula Vogel crea unes escenes paral·leles a l’acció principal, on
juga amb els personatges i els dota d’una personalitat que no apareixia al text original.

Vogel escriu seqüències cinematogràfiques del darrer dia de vida de Desdèmona abans de ser
assassinada pels seu marit Otel·lo. Són com les escenes eliminades que no apareixen a la
pel·lícula que tothom coneix. I en elles planteja la possibilitat que la gelosia d’Otel·lo potser no
era del tot infundada.

El muntatge parteix d’algunes de les premisses de joc de l’autora: aquest llenguatge
cinematogràfic, d’aquesta història sobre la gelosia amb un final que tothom coneix i sobretot
d’aquest joc teatral que ens permet jugar com a companyia, com a director i intèrprets, reexplorant
un clàssic teatral com Otel·lo i acostant-lo als nostres temps.

Crítica: Desdèmona

21/11/2014

Experiment dramatúrgic honest amb una visió fosca de la ingènua Desdèmona

per Jordi Bordes

La dona del gelós Otel·lo no ès tant pànfila com ens volen fer creure en la majoria dels muntatges, sembla insinuar l'autora nord-americana Paula Vogel. La seva dramatúrgia de desconstrucció del clàssic d'Otel·lo respon a operacions similars a la de Tom Stoppard (Rosencrtatz i Guildernstern són morts), de bastir de complexitats uns personatges que l'autor del The globe van considerar circumstancials. L'apropiació dels personatges femenins d'Otel·lo no és gens  innocent. Vogel desgrana molta mala llet i il·lustra la dependència de les dones cap als homes però sobretot les enveges de les unes envers les altres. Aquesta obra, del 1979, serveix per presentar la companyia La Mandona amb  Alba Florejachs, Sara Espígul i Carmela Poch com a impulsores de l'aventura. El director Martí Torras ha disposat un espai metafòric i concret. Concret perquè il·lustra una bugaderia, on les dones deurien tenir la sensació de llibertat, de no ser observades. Abstracte perquè aquests llençols poden semblar la puresa inicial de Desdèmona que s'anirà veient com és d'injusta, egoista i depravada. 

La posada en escena és molt honesta. Juguen amb tocs de comèdia, sobretot arran de la vis còmica de Florejachs, que interpreta Emília, la criada que tant estima com maleeix la seva senyora, Desdèmona. El triangle el completa Bianca, la prostituta que, tot i representar la "dona nova" es revelarà com una versió diferent de la dona més retrògrada de la casa, només buscant la comoditat. Les llibertats d'aquella època, sembla apuntar Vogel i rematar Torras, no arribava gaire més que la distància d'un llençol de matrimoni.

L'obra té bons encerts com introduir Orson Welles en el paper de gelós Otel·lo mirant per l'espiell, o arrodonir el principi i final amb una peça remugada a mitja veu per les actrius. Però pateix quan no es creuen les mirades amb l'energia necessària els personatges, quan l'espai, tant volàtil, no es transforma. Quan s'opta per dir paraules mal construïdes en comptes de revelar diferents codis de llenguatge (intel·lectual, col·loquial, vulgar). L'acció a escena s'anirà trobant, funció a funció amb la complicitat del públic que després pot compartir conversa amb les actrius al local veí de la Sala Muntaner.

Trivial