Desdèmona

informació obra


Companyia:
Cia. La Mandona
Direcció:
Martí Torras
Autoria:
Paula Vogel
Traducció:
Helena Tornero
Intèrprets:
Sara Espígul, Alba Florejachs, Carmela Poc, Roberto Oliván
Escenografia:
Pi Piquer i Martí Torras
Vestuari:
Pi Piquer
Il·luminació:
Carles Borràs i Martí Torras
Vídeo:
Isak Férriz
Ajudantia de direcció:
Joan Arqué
Producció:
Companyia La Mandona i Martí Torras
Coreografia:
Roberto Oliván
Sinopsi:

Desdemona, a play about a handkerchief està inspirada en Otel·lo de William Shakespeare.
Escrita per Paula Vogel, en clau de comèdia, les protagonistes són els tres personatges
femenins d'Otel·lo: Desdèmona, Emília i Bianca. Cap d’elles és tal com Shakespeare ens les
presentava, i és per això que Paula Vogel crea unes escenes paral·leles a l’acció principal, on
juga amb els personatges i els dota d’una personalitat que no apareixia al text original.

Vogel escriu seqüències cinematogràfiques del darrer dia de vida de Desdèmona abans de ser
assassinada pels seu marit Otel·lo. Són com les escenes eliminades que no apareixen a la
pel·lícula que tothom coneix. I en elles planteja la possibilitat que la gelosia d’Otel·lo potser no
era del tot infundada.

El muntatge parteix d’algunes de les premisses de joc de l’autora: aquest llenguatge
cinematogràfic, d’aquesta història sobre la gelosia amb un final que tothom coneix i sobretot
d’aquest joc teatral que ens permet jugar com a companyia, com a director i intèrprets, reexplorant
un clàssic teatral com Otel·lo i acostant-lo als nostres temps.

Crítica: Desdèmona

27/11/2014

No hi ha incompatibilitat en partir d'una tragèdia per crear una comèdia

per Andreu Sotorra

Per evitar confusions, diguem d'entrada que no hi ha incompatibilitat en partir d'una tragèdia per crear una comèdia. Això és el que fa la dramaturga Paula Vogel (Washington, EUA, 1951) amb 'Desdèmona', una obra del 1979 —de l'època de joventut de l'autora— per a la qual no han passat els anys, basada en la tragèdia del conegut 'Otel·lo', de William Shakespeare, del 1603, i convertida en una divertida comèdia que es mira el clàssic des d'una òptica femenina i que recrea com haurien pogut ser les últimes vint-i-quatre hores de Desdèmona abans que el moro Otel·lo, mort de gelosia, la degollés per culpa d'un mocador utilitzat maquiavèlicament per Iago i comprometent traïdorament Casio.

Situem els espectadors i diguem també que Desdèmona és una jove casada amb Otel·lo, amb qui fa una fugida a l'illa de Xipre on el moro en qüestió ha de dirigir l'exèrcit venecià, però que desitja tornar a la comoditat de Venècia. Ja en l'obra original, Desdèmona és més aviat atrevida i sensual i, conscient del seu atractiu, intenta alegrar la vida avorrida que porta a Xipre amb innocents flirtejos.

Per tant, quan els espectadors es disposen a conèixer la Desdèmona amagada per Shakespeare i reinventada per Paula Vogel, no poden prescindir del coneixement que tenen del final tràgic, tot i que cal advertir que l'obra els deixarà amb la mel a la boca.

Deia que es tracta d'una divertida comèdia i és així. Poques vegades es pot utilitzar el terme "divertit" aplicat a una comèdia que beu de les fonts tràgiques d'un clàssic. Però en aquest cas, sí, perquè la interpretació de les tres protagonistes de l'obra, la otel·liana Desdèmona, la seva serventa Emília, i la noia de la vida que fa el carrer del darrere, Bianca, perfilen tres personatges perfectament diferenciats, cadascuna pel seu nivell social, pels seus hàbits i, sobretot pel seu nivell lingüístic, una de les claus que més bé reflecteixen qui és qui.

En aquest sentit, hi ha escenes molt ben travades en uns diàlegs picats i picants, entre Desdèmona i Emília, o entre Desdèmona i Bianca, on sempre és Desdèmona qui dirigeix la partida i manté un constant vaivè entre la dama amiga, cordial, afable i generosa, però que no s'està de treure les ungles quan cal marcar la línia divisòria entre qui mana i qui ha d'obeir. (...)

Trivial