Tiranas Banderas II. DespertaLAB 2020

informació obra


Sinopsi:

TIRANAS BANDERAS II parla des de l’admiració absoluta de com les banderes aconsegueixen amb aparent facilitat tot allò que el creador de teatre no arriba a assolir mai, utilitzant els mateixos recursos dels que disposem en les arts escèniques: explica com les banderes són la llavor d’una ficció que perdura per sempre en l’imaginari popular; parla de com les banderes apel·len a un sentiment que romandrà per sempre en el cor (el cor?) dels seus; i mostra com, quan intenten sublimar la complexitat d’un país o d’una ideologia en tres colors mal combinats, se’n surten. Ens flipa aquest carisma i el domini de la gestió del capital emocional del seu públic. I li voldríem rendir homenatge.

Passa, però, que ens dona també la sensació que la bandera conviu a l’univers del Cristo en la Cruz, l’aura incorruptible de l’esquerra i la pometa del Mac, i que representa sense matisos un símbol dels poders que se n’aprofiten d’aquesta necessitat tan nostre de pertànyer a un grup, de tenir un lloc on tornar quan tot va malament, per treure rèdit de qualsevol tipus. I a alguns ja els hi està bé i viuen feliços en la seva disciplència. I això no mola tant, i ens cabreja una mica, o molt, però sobretot ens cabreja el fet indiscutible que la bandera és, per definició, lletja. Lletja en la seva concepció, en el seu disseny i en la seva realització. Lletja com feta a disgust, com pegar-a-un-padre, com els vestits del Macson.

I això és el que ens puteja més; que ja que poses a quatre potes a una multitud i la sodomitzes mentre li fas empassar doblada una història sense cap ni peus, almenys proporciona-li a aquest cuento un embolcall bonic. Que no costa res. Que estem a l’era del packaging. Encara que sàpigues que funcionarà de qualsevol de les maneres, encara que ningú no reclami. No costa res posar carinyo a les coses-ideologies-brainwashings. Falta carinyo en les banderes. I per aquí no passem. I d’això va TIRANAS BANDERAS II, de com la falta de carinyo no s’hauria de deixar passar mai.

Llegiu la crònica #novaveu sobre l'espectacle


Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Tiranas Banderas II. DespertaLAB 2020

28/02/2021

A-banderats de la controvèrsia

per Jordi Bordes

Proposta escènica minimalista. Que parteix d'un ampli discurs (que no l'aturen amb la veu n off o el text projectat) sobre l'imperi actual dels discursos simplificats, convertits en eslògans que no admeten el matís. Com als antic espectacles de Conde de Torrefiel (Escenas para una conversación...., La chica de la agencia...) l'acció, aparentment, és inconnexa del discurs. Tiranas banderas II fuig també del relat, del plantejament de narració, de conte. Sona com un assaig, honest, sense la pedanteria d'Antropologies de la caixa negra. Hi ha una voluntat de trencar amb les formes teatrals i, només excepcionalment, un Teletubbie s'adreça al públic amb un text de personatge desesperat, cansat de tanta reiteració. Avui, Conde de Torrefiel ja ha anat deslliurant-se del text i s'endinsa en un to quasi instal·latiu (La plaza).

Com diuen en l'article de Judit Martínez Gili, de Novaveu, és de celebrar el suport del projecte DespertaLAB per provar aquestes formes que eviten la complaença (ni surten a saludar, al final) i les convencions escèniques. Com deia Peter Brook, només que una persona creui l'escenari i algú se'l miri, ja hi ha teatre. Aquesta màxima no són capaços de destruir-la i és des d'aquest personatge que fa un tatutge (no revelarem més)que imprimeix la idea que les persones s'han cansat de debatre les idees i s'acomoden en posicionar-se en grups maximalistes (ONG, partits polítics, programes de televisió, twitter...) que els faciliten les argumentacions d'allò que consideren defensable. Les banderes, doncs, fan un flac favor. De fet, fa un parell d'anys, ja en va haver una proposta similar amb AMNÈ(I)S(T)IA. Els a-banderats del títol, doncs, no es refereix als que llueixen orgulosos la bandera de la pàtria (ai, quin to més agre ha agafat el recod del príncep Felip sent l'abanderat espanyol als JJOO del 1992), si no els que prescindeixen de les banderes. Però el sistema és pervers i els torna a etiquetar amb una bandera àcrata. Tothom té un punt de vista. La generació del debat i la confrontació d'idees s'ha de fer des del coneixement del punt de vista propi.