La chica de la agencia de viajes nos dijo...

Teatre | Nous formats

informació obra


Companyia:
El conde de Torrefiel
Dramatúrgia:
Pablo Gisbert
Direcció:
Pablo Gisbert
Text:
Pablo Gisbert en col·laboració amb les intèrprets
Intèrprets:
Cris Celada, Tanya Beyeler, i convidats
Il·luminació:
Octavio Mas
Producció:
El onde de Torrefiel, TNT- Centre d'Arts Escèniques de Terrassa, El Graner
Estrena:
Estrena absoluta
Sinopsi:

el darrer muntatge del Conde de torrefiel ja té un títol provocadorament divertit La chica de la agencia de viajes nos dijo que había piscina en el apartamento

Durant les vacances el temps es transforma, esdevé una altra forma de temps, independent i excepcional, i ens permet viure experiències úniques que es constitueixen com un univers paral·lel pensat principalment per a saciar la nostra idea de felicitat. Aquesta peça ens situa en aquest context per a construir una partitura musical en la qual cossos, paraules i sons creen ambients que debaten entre la banalitat i la excepcionalitat, proposant una relació eròtica entre allò que es veu i allò que es creu veure.

Crítica: La chica de la agencia de viajes nos dijo...

25/10/2013

Títol llarg, idea implacable

per Jordi Bordes

El Conde de Torrefiel presenta al Festival Sâlmon (després de la seva estrena al TNT) una obra de frase curta i implacable. El seu text és una metralleta d'idees que evoquen un món cínic, una desesperança cap al futur, una buidor que només es pot combatre, d'entrada, reconeixent-la i sabent-la digerir. És un discurs que beu de la desconfiança amb el món d'Angélica Liddell. El món per on transiten els seus personatges ressona també a Accidents Polipoètics, però amb la gosadia de dur a l'extrem el que la comicitat dels versos exposen aquells dos poetes genials de faristol.

Des de la clase de tai-chí a la festa techno desfassada absolutament hi ha un camí coherent, desolador, que només respecta l'amistat de dues amigues. Però no és una obra pensada per a provocar gratuïtament. Perquè s'hi introdueixen excel·lents quadres de bellesa, enmig de tanta barbàrie. 

Des de Bolaño a l'Àustria  de Haneke, Jelinek o Hitler, els universos d'El Conde de Torrefiel indaguen en  la topada amb elements aparentment inconnexos. Per una banda l'acció; per l'altra, el discurs sigui dit de manera plana des d'un micròfon o, símplement, projectat. En el text, hi ha molt de quotidià desacomplexat barrejat amb unes rèpliques amarades de literatura i pensament, una maionesa molt difícol de lligar però que ells ho fan amb gran naturalitat.

Si els elements actius del segle XX van ser l'amor i la política, el segle XXI ho seran el sexe i el diner (la mateixa moneda, en realiitat, però molt més descarnada). Les persones intel·ligents qie saben que ho són, són malvades perqujè sempre actuaran pel seu interès. El món només pot funcionar gràcies a le spersones intel·ligents que no s'ho pensen. Però i què passa amb els que no són intel·ligents i s'ho creuen o, com a mínim, ho fan veure? Potser això serà tema per a una nova involució social de cara al segle XXII...

 I el títol? Només es descobreix que sí que hi ha piscina a l'hotel (hi mor d'un tall de digestió un nen, com si res) i que, per tant, no aixecaran una reclamació a l'OCU... Ja és alguna cosa...