La bugada

Teatre

informació obra


Autoria:
David Franch
Direcció:
David Franch, Claire Heggen
Producció:
CCCan Felipa, Escena Poblenou
Composició musical:
Georges Aperghis
Sinopsi:

Un espai real,

una plaça que preserva els vestigis de l’ús públic,

unes dones que renten,

aigua i sabó per tot arreu,

roba blanca i

un safareig

on aquestes dones comparteixen confidències,

desitjos, pors

i la quotidianitat que no s’atura.


Crítica: La bugada

28/04/2019

Notable exercici del joc al drama, de la víctima a la sororitat

per Jordi Bordes

Cada any, el Sismògraf programa una acció comunitària. Sembla que siguin els seus intèrprets, els que ho demanin. I és comprensible e veure com ho disfruten i com ho viuen. Amb la sensibilitat dels diferents artistes (Colectivo La Majara amb Labranza el 2017 i el 2018 o, enguany amb La buena Compañía) expressen móns íntims, des del joc (amb els girs dramàtics) al cant més reivindicatiu.

Ara, fent memòria (només fa unes dècades) del moment de bugada als safareigs comunitaris, s'ha dramatitzat una acció amb dones adultes. Era un espai femení de conversa. D'intimitats. I de consol. La buena compañía treballa el teatre físic (La dona del sac, Osos en el agua, A placer) i, des d'aquesta òptica, s'ha presentat una peça en què l'aigua i la roba flagela i esquitxa. Des de la fisicitat i fins al cor de l'ànima. Convertint una acció domèstica individual en una actuació comunitària, perquè aquestes dones s'ajuden i es deixen fregalls, sabó i fusta per fregar. I perquè en aquest espai, tant seu (perquè el masclisme imperant alliberava els homes d'aquesta feina rutinària de la llar) es confessaven els secrets de parella i es consolaven. Com a Akelarre de The Feliuettes, la cançoneta d'El senyor Ramon destapa tot un altre significat molt més cruel que el diferencia de la tonada infantil, aparentment innocent. El joc i la despreocupació (tot i ser una feina pesada, era un dels pocs moments de compartir feines amb les companyes) acaba en un cop de ràbia esdevé flagell i deixa de ser còmic. Sobretot arran d'un text que evidencia el quadre. És llavors, quan les carícies són tendres i escalfen el cos maltractat. L'obra finalitza amb el bolero, Qué se siente que me gustes tanto, ara, com a dispositiu per la festa de compartir el ball, entre les dones i els homes, també del públic. 

La roba no es renta a casa. Les angoixes cal compartir-les i ajudar-se i denunciar. El panorama de dones estenent llençols al sol és de fa unes dècades, però el drama de les dones maltractades, continua ben present avui. Fa feredat i exigeix una relectura de la consciència de cadascú.