La bugada

Teatre

informació obra


Autoria:
David Franch
Direcció:
David Franch, Claire Heggen
Producció:
CCCan Felipa, Escena Poblenou
Composició musical:
Georges Aperghis
Sinopsi:

Un espai real,

una plaça que preserva els vestigis de l’ús públic,

unes dones que renten,

aigua i sabó per tot arreu,

roba blanca i

un safareig

on aquestes dones comparteixen confidències,

desitjos, pors

i la quotidianitat que no s’atura.


Crítica: La bugada

29/04/2019

T’han dit que prou, Ramon

per Núria Cañamares

Ara són poc més que espais en desús (i amb encant, per als nostàlgics), però abans els safareigs eren el punt de trobada de les dones del poble. Perquè eren elles qui feien la bugada... Es reunien a la plaça i, entre ensabonada i esbandida, comentaven el que calia.

Converses “de dones”, deurien pensar ells, que els feien tant bé a elles. De ben segur que, més enllà de “fer safareig” –d’aquí venen les xafarderies i el caut advertiment de “hi ha roba estesa”!– tractaven també qüestions més delicades, com la que ens espetega a la cara en aquesta proposta comunitària dirigida per Labuena Compañía i interpretada per un grup de 12 garrotxines.

Veiem com arriben, se saluden i es posen mans a l’obra fins que del “fer-la petar” passen al cant, un cant també popular que els serveix alhora per espantar els mals... Perquè encara que la cançó, amb els seus “tururuts”, sigui de to alegre, diu clarament el que diu. I elles, conscients i empoderades, també ho diran ben clar: “No m’empaitis. Prou, Ramon!”. Ara, a molts, ja ens fa mal d’orelles, però no passava pas fa uns anys... i encara no ho sent tothom.

De l’alegria a la tempesta, del somriure al dolor, la por i el patiment. Però, per sort, després arriba –ha d’arribar!– la calma i és en aquest estat que torna el confort i en què se saben les unes a les altres. Juntes són fortes, s’han de cuidar.

‘La bugada’ acompanya molt bé el públic per cadascuna de les emocions, manifestades al punt just, en versemblança, intensitat i ritme. Els colors –amb predomini dels cromatismes de verds i blaus del vestuari i el blanc dels llençols– i l’espai sonor, amb una música ambiental i una veu en off que explicita la metàfora, fan créixer la peça a nivell artístic i semàntic, fent-la més plana per arribar a totes les edats i a les ments més tancades.

L’aigua també hi té el seu paper, esquitxant o celebrant, segons l’ocasió. I malgrat es toqui un tema dur, com és l’opressió de la “domesticació”, Labuena Compañía troben l’escletxa per donar-hi la volta interpel·lant els presents a cantar-nos, també, les veritats amb veu ben alta i clara i a sortir a ballar tots plegats un bolero (¿Qué se siente que me gustes tanto?). Festegem la victòria de l’encontre!

Pronostiquem que l’experiència es repetirà en altres pobles i ciutats i esperem que, com d’altres espectacles amb denúncia de gènere –‘Barbes de balena’, ‘Aüc’, ‘B.Flowers’–, no es programi de manera oportunista un 8 de maig. No és una quota i no són només “coses de dones”.