Ara són poc més que espais en
desús (i amb encant, per als nostàlgics), però abans els safareigs eren el punt
de trobada de les dones del poble. Perquè eren elles qui feien la bugada... Es
reunien a la plaça i, entre ensabonada i esbandida, comentaven el que calia.
Converses “de dones”, deurien
pensar ells, que els feien tant bé a elles. De ben segur que, més enllà de “fer
safareig” –d’aquí venen les xafarderies i el caut advertiment de “hi ha roba
estesa”!– tractaven també qüestions més delicades, com la que ens espetega a la
cara en aquesta proposta comunitària dirigida per Labuena Compañía i
interpretada per un grup de 12 garrotxines.
Veiem com arriben, se saluden
i es posen mans a l’obra fins que del “fer-la petar” passen al cant, un cant
també popular que els serveix alhora per espantar els mals... Perquè encara que
la cançó, amb els seus “tururuts”, sigui de to alegre, diu clarament el que
diu. I elles, conscients i empoderades, també ho diran ben clar: “No m’empaitis.
Prou, Ramon!”. Ara, a molts, ja ens fa mal d’orelles, però no passava pas fa
uns anys... i encara no ho sent tothom.
De l’alegria a la tempesta, del
somriure al dolor, la por i el patiment. Però, per sort, després arriba –ha d’arribar!–
la calma i és en aquest estat que torna el confort i en què se saben les unes a
les altres. Juntes són fortes, s’han de cuidar.
‘La bugada’ acompanya molt bé
el públic per cadascuna de les emocions, manifestades al punt just, en versemblança,
intensitat i ritme. Els colors –amb predomini dels cromatismes de verds i blaus
del vestuari i el blanc dels llençols– i l’espai sonor, amb una música
ambiental i una veu en off que explicita la metàfora, fan créixer la peça a
nivell artístic i semàntic, fent-la més plana per arribar a totes les edats i a
les ments més tancades.
L’aigua també hi té el seu
paper, esquitxant o celebrant, segons l’ocasió. I malgrat es toqui un tema dur,
com és l’opressió de la “domesticació”, Labuena Compañía troben l’escletxa per
donar-hi la volta interpel·lant els presents a cantar-nos, també, les veritats
amb veu ben alta i clara i a sortir a ballar tots plegats un bolero (¿Qué se siente que me gustes tanto?). Festegem
la victòria de l’encontre!
Pronostiquem que l’experiència
es repetirà en altres pobles i ciutats i esperem que, com d’altres espectacles
amb denúncia de gènere –‘Barbes de balena’, ‘Aüc’, ‘B.Flowers’–, no es programi
de manera oportunista un 8 de maig. No és una quota i no són només “coses de
dones”.
