La màquina de parlar

Teatre

informació obra


Vestuari:
Eugenio Szwarcer
Escenografia:
Eugenio Szwarcer
So:
Lucas Ariel Vallejos
Composició musical:
Lucas Ariel Vallejos
Il·luminació:
Paula Miranda
Intèrprets:
Sandra Monclús, Jordi Andújar, Marc Rosich, Íngrid Marín (off), Roger Muntés (off), Àngels Simó (off)
Companyia:
Dara
Autoria:
Roc Esquius
Sinopsi:

Som en un futur incert. Una dona argentina que treballa de màquina de parlar; un gos que dóna plaer i, com sempre, un propietari. Un triangle amb més de tres puntes. Aquesta és la història d’una relació de poder, de dependència i, per què no, d’amor. Una història cruel i romàntica on les màquines i les emocions es fonen en una espiral d’esdeveniments al límit de l’existència.

Crítica: La màquina de parlar

25/04/2022

Sobre la humanitat dels robots

per Jordi Bordes

La dramaturga Victoria Szpunberg insisteix, per tercer cop, amb una peça que fa una amarga distopia. Imagina un pis desballestat, en què hi viu un funcionari gris. Anys enrere, Bruno deuria haver provat de compensar la seva associabilitat comprant una Màquina de parlar, una mena d'Alexa, en format humà, de segona mà. L'aparell es rebel·la a algunes de les seves funcions (com ara dir l'horòscop, la meteorologia o canviar d'idioma). La convivència anterior amb altres humans ha anat enriquint el seu software i ara, afina molt més per tocar el voraviu en la seva aleatorietat possible d'intervencions. Bruno, se sent fastiguejat, com un mortal vulgar. I busca un revulsiu a aquesta relació. Per això, accepta per a un període de prova el darrer experiment del mercat: el gos que dona plaer. En realitat, és un altre humà que respon a les ordres d'un comandament per donar plaer al propietari. Però els aparells demostraran més humanitat (sigui per la capacitat de somiar, sigui per l'habilitat d'acaparar poder a partir d'enganys) que un ésser desdibuixat, apàtic, que és impacient i té mandra (els dos pecats que van expulsar els humans del Paradís, segons una lúcida màquina de parlar). Isaac Assimov aventurava la revolució dels robots quan aconseguien driblar els manaments d'obediència i defensa dels humans. Szpunberg la narra en aquesta peripècia d'antiherois.

És evident que molts dels atributs de la màquina (com ara el seu argentí original) beuen de la biografia d'Szpunberg. És un reflex que permet humanitzar l'aparell. En realitat, és quan descobreix errors de sistema que allibera la seva part humana. La seva fisicalitat humana fa preguntar-se si, en realitat, és un robot androide o bé un humà esclau. Només pocs més de 200 anys separen un cas de l'altre. (De fet, la dependència laboral per sobreviure en una societat de consum, sovint en feines degradants, pot qüestionar-se si potser l'esclavisme, símplement, ha evolucionat a unes formes més civilitzades.)

La dramaturga busca sempre espais en què la realitat i la ficció es confonguin. Ho va fer amb La marca preferida de las hermanas Clausman, Boys don't cry o L'onzena plaga. Busca formes teatrals que trenquin amb la convenció i, per això, la distopia o el record que els retorça són espais en els que l'autora busca deformar la realitat, reformar-la, per ensenyar una part ben poc amable de la humanitat. Però ho fa amb una ironia, un punt de realisme màgic, que trenca amb la buidor més apàtica. Els aparells de La màquina de parlar tenen un comportament més humà que el del seu amo. Per cert, que és tota una oportunitat tornar a veure el dramaturg Marc Rosich vestit d'actor, una circumstància que es produeix, sens dubte, per la confiança i amistat que es professen tots dos dramaturgs. Rosich, com Jordi Andújar, repeteixen fent el mateix paper que fa 15 anys. Vanessa Segura, en canvi, substitueix Sandra Monclús que havia estat la màquina en les dues temporades anteriors (2007 i 2017 al Maldà).

Trivial