La màquina de parlar

Teatre

informació obra


Vestuari:
Eugenio Szwarcer
Escenografia:
Eugenio Szwarcer
So:
Lucas Ariel Vallejos
Composició musical:
Lucas Ariel Vallejos
Il·luminació:
Paula Miranda
Intèrprets:
Sandra Monclús, Jordi Andújar, Marc Rosich, Íngrid Marín (off), Roger Muntés (off), Àngels Simó (off)
Companyia:
Dara
Autoria:
Roc Esquius
Sinopsi:

Som en un futur incert. Una dona argentina que treballa de màquina de parlar; un gos que dóna plaer i, com sempre, un propietari. Un triangle amb més de tres puntes. Aquesta és la història d’una relació de poder, de dependència i, per què no, d’amor. Una història cruel i romàntica on les màquines i les emocions es fonen en una espiral d’esdeveniments al límit de l’existència.

Crítica: La màquina de parlar

12/11/2017

Una distòpia irònicament còmica

per Iolanda G. Madariaga

Una dècada després de la seva estrena a la Beckett, La màquina de parlar torna a funcionar com un precís i actual artefacte de teatre. Afectes, gelosies, família... Szpunberg parla del creixent individualisme afavorit per la tecnologia, un tema que ha guanyat actualitat amb els anys. Aquesta plusvàlua està determinada per l’enfocament de l’autora: una reducció a l’absurd de la robotització contemporània. Malgrat la l’estètica vintage de la posada en escena, l’autora ens situa en una mena de temps fora del temps on algunes persones fan de màquines. “La màquina de parlar” és una dona argentina que treballa per al Senyor Bruno. La seva feina és la de pal·liar amb les seves paraules la solitud d’un personatge gris i mediocre, amb escasses o nul·les habilitats socials. “La màquina” funciona amb els estímuls d’un comandament a distància, però malgrat tot no ha perdut el lliure albiri. Un contestador telefònic introdueix a escena el personatge de la mare del Sr. Bruno. Els veïns es fan presents a través de la reproducció del tema Parole parole. Hi ha també un televisor que, a estones, emet una telenovel·la. El Sr. Bruno -envoltat de veus accionades per un botó- porta a casa un nou artefacte: “El gos que dona plaer”; en aquest, cas un noi fa de gos per donar plaer al Sr. Bruno. D’alguna manera es crea una subtil aliança entre els elements robotitzats que fan del Sr. Bruno una mena de tirà tiranitzat. És en aquesta paradoxa on Szpunberg -també directora- situa la comèdia dramàtica. Una situació absurda, en la línia del gran teatre de l’absurd, per parlar d’unes relacions humanes jerarquitzades i automatitzades a l’extrem. Res de finals oberts, un epíleg contundent dibuixa una distòpia irònicament còmica.

Es tracta d’un remuntatge amb quasi el mateix equip artístic que la va estrenar. Sandra Monclús és “la màquina”, Marc Rosich -poques vegades tenim l’ocasió de veure’l en la seva faceta d’actor- és el Sr. Bruno i Jordi Andújar és “el gos”. L’experiència acumulada ha dotat la interpretació d’un to contingut que s’adequa perfectament a la proposta. Una proposta, solcada de petits gags, on els actors es mantenen en una interpretació pseudonaturalista que dona una gran volada a l’espectacle. Es tracta d’un fals naturalisme doncs d’entrada tenim una dona quasi immòbil asseguda en una estranya andròmina que li fa de setial. Una seriosa dificultat per a Sandra Monclús que roman en una impertorbable quietud mentre passa del català a l’argentí, citant Kafka, l’horòscop o el temps. El contrapunt és un Jordi Andújar, animal de quatre potes, ensumant i fregant-se per tot i emeten lladrucs. Entremig, amb tota “naturalitat”, Marc Rosich ens mostra l’íntima quotidianitat del seu personatge. Convertint en versemblant l’absurd, els tres actors -fortament cohesionats- eleven a veritat escènica tot allò que passa entre “quatre” parets.

Trivial