La marca preferida de las hermanas Clausman

informació obra



Intèrprets:
Maria Rodríguez, Diana Torné
Escenografia:
Meritxell Muñoz
Vestuari:
Meritxell Muñoz
Il·luminació:
Sylvia Kuchinow
So:
Lucas Ariel Vallejos
Producció:
Tantarantana
Direcció Musical:
John Fiore (2019)
Assesor de moviment:
Martos de la Vega
Sinopsi:

Anys 90. Petita ciutat al sud de Catalunya. La Sara i la Valentina, dues adolescents filles d’exiliats polítics de la dictadura argentina, juguen a representar la història dels seus pares dins el petit menjador de casa seva. A fora, la moda de les marques i les cançons d’Eurovisió, a dins, l’habitació de la mare roman gairebé sempre tancada.

Victoria Szpunberg és l’autora resident de la Sala Beckett de la temporada 2018-19. Durant la seva residència, Szpunberg escriurà una obra nova, impartirà un curs de dramatúrgia i col·laborarà en el disseny d’activitats. Mentrestant, hem volgut recuperar La marca preferida de las hermanas Clausman, un dels espectacles de l’autora, estrenat el 2010 al Teatre Tantarantana.

Crítica: La marca preferida de las hermanas Clausman

08/06/2019

Utilitzar el joc per esbandir la por amb el deliri

per Jordi Bordes

Victoria Szpunberg, actual autora resident de la Sala Beckett, ha recuperat un treball de fa una dècada: La marca preferida de las hermanas Clausman, que havia estrenat al Tantarantana el 2010. Ja com llavors, aquesta obra genera un estrany miratge. Perquè parla de la seva Argentina durant la dictadura de Videla i la por dels joves polítics que provaven de fer-la habitable i solidària. El que s'expressa és nítid, tot i que fragmentat. Les petites discussions i complicitats de les dues germanes il·lustren allò que la mare (sempre darrera la porta) algun dia es deuria atrevir a explicar-los-hi i que ara, la té sotmesa en una profunda depressió. Lluny de Buenos Aires, de l'amenaça dels militars, on va deixar el seu company. Però, encara, amb un forat negre al cor que no aconsegueix sanar. 

La seva escapada, li deixa moltes ferides. I aquestes nafres són les que es poden veure en els comportaments, en les explicacions de les dues germanes. Sara assumeix el rol de mare, mentre que Valentina és la que se socialitza, busca la relació a l'exterior, en un món consumista i de plaers. El seu pare és un altre desaparegut a l'escena. Però el seu buit és sobrer. Perquè mai els ha influenciat, realment, en la vida. Només les visita puntualment per obsequiar-les amb el que elles demanen. Elles es voldrien anar a viure amb ell. Però això no es deu ni plantejar. En aquesta trama, en què es ficcionen les històries que explicava la mare, el personatge femení absent es converteix en el subtext de'n Pinter. No diu res; només se la reconeix pel soroll de fons de la tele o per la llum de sota la porta. Però hi és present contínuament en la manera d'actuar de les filles, adolescents, que sobreviuen amb petits furts per recuperar el pols de la vida.

Szpunberg lamenta que, darrerament, els textos són escrits molt ràpids, sense donar temps a què sedimentin i agafin gruix. Per això també l'any passat va recuperar La màquina de parlar (estrenada a la Beckett al 2007 i que ha tingut una nova vida al Maldà el 2017 i 2018). L'autora també va intervenir amb una peça d'urgència a En procés1 (Teatre Lliure, 2018). Amb la directora,després de l'èxit de las Clausman van provar algun altre espectacles com ara Boys don't cry