La proposta de Marc Artigau se suma al món semifantàstic habitural de la Flyhard. Què passaria si algú zse li creuessin les caixes de la mudança i, en comptes de reclamar, decidís, engegar una nova vida amb allò que havia de vestir el nou pis? Què passaria si els altres "afectats" decidissin fer el mateix? I què passaria si, al cap d'un temps, es descobrís l'equívoc (tots dos viuen al mateix edifici, extrem que fa més creïble l'error) però mai es volgués dir obertament? Per a Artigau, la vida és una jugada continua de daus: l'atzar s'imposa a les voluntats. El destí sembla dominat per la mateixa capritxosa fortuna.
Amb aquest fil tant prim, els actors miren de donar cos a uns personatges que confonen passat i present, parella i veí, desig i veritat. Quin punt té de personalitat la camisa que es va perdre? I quina ànima s'ha robat en vestir la camisa de l'altre? Les dues parelles són dos miralls imperfectes que es confonen, extrem que obliga a l'espectador a estar molt atent en el matís der cada rèplica. Sí que és molt visual i efectiu el joc d'anar col·locant els objectes d'uns, que ara són dels altres, en unes parets que són com el terra de cada pis.
Potser el problema d'aquesta caixa de rellotgeria és que l'artilugi és molt suggerent però no aborda en massa profunditat cap comportament; la sensació d'angoixa traspassa al públic a mesura que l'esdeveniment dramàtic va creixent en intensitat però no li rebota cap identificació. És una sensació de buidor estèril perquè, un cop acabada l'obra, només serveix per comentar amb el company de sala per quins són els fils dramàtics, però no per a aprofundir en situacions personals, en comportaments quotidians del dia a dia, d'entre el veïnat d'escala. L'èxit hagués estat que aquesta angoixa traslladés l'espectador a una situació molt personal de conflicte, d'una certa revelació sobre la convivència veïnal, per exemple.
Com a "Els veïns de dalt" (Romea, 2015), Artigau patina un pèl massa en l'obsessió que una parella observa l'altre amb uns binocles. Perquè si se separen de tres pisos i tenen la mateixa porta (és la mateixa distribució del pis) no hi ha angle de visibilitat per resseguir-se. Ara, és un punt d'incoherència que no anul·la la peça, carregada d'una certa veritat màgica, en el que no acaba d'importar el què diuen i sí en com es comporten en aquesta confusió volguda contínua. De totes maneres, la proximitat de l'escena i poder veure el plor callat dels personatges no deixa de ser un privilegi per a recomanar la peça.
