Campanades de boda

Teatre | Familiar

informació obra


L'espectacle estrenat el març del 2012 a Barcelona torna a la capital de Catalunya per acomiadar-se on ja la van veure més de 200.000 espectadors.
Companyia:
La Cubana
Direcció:
Jordi Millan
Intèrprets:
Mont Plans, Jaume Baucis, Xavi Tena, Toni Torres, Maria Garrido, Meritxell Duró, Annabel Totusaus, Babeth Ripoll, Bernat Cot, Montse Amat, Oriol Burés, Jordi Milán
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí


La Família Rius és una família que viu i treballa a Barcelona. Regenta una de les floristeries més conegudes de la ciutat des de fa tres generacions: Flors Rius. En els últims anys, gràcies a la popularitat de tenir les portes obertes 24 hores al dia, ha incrementat el volum de vendes considerablement i compten amb una plantilla de més de 150 treballadors. 

El negoci el van començar els avis: la Florència Capdet i en Francisco Rius, pagesos de Sant Vicens dels Horts, que es van traslladar a Barcelona per regentar un "lloc de flors" a la Rambla. Van tenir dues filles, la Margarita i l'Hortensia. Com els Rius no tenien hereu, les dues filles es van encarregar de treure el negoci endavant i es van convertir en dues dones d'empenta que van transformar el petit negoci de la Rambla en una gran empresa dedicada a la flor. La Margarita és soltera. L'Hortensia es va casar amb Paco Zamora, un policia nacional destinat a Barcelona i natural de Valladolid. Van tenir tres fills, en Narcís, la Violeta i en Jacint.

Tot i que els tres fills han estudiat i tenen carreres universitàries, tots han acabat treballant en negoci familiar. En Narcís, però, és el que actualment porta la veu cantant. La Violeta s'ocupa de la part administrativa i en Jacint la part artística. 

Ara, la Violeta es casa. Ho fa amb Vickram Sodhi, un actor Indi que va conèixer a Barcelona.

Crítica: Campanades de boda

15/06/2014

I esclar que hi ha boda i que hi ha vestit blanc, però de núvia, allò que es diu núvia-núvia, només n'hi ha una

per Andreu Sotorra

Els espectadors —que haurien de ser i seran molts— d'aquest nou espectacle de la companyia La Cubana es poden pensar, d'entrada, que s'han confós si acudeixen al Teatre Tívoli convençuts que hi veuran una desfilada de la Barcelona Bridal Week (per als amics de casa, Passarel·la Gaudí Núvies) tal com han fet creure en els globus sonda promocionals els seus creadors.

El fet que el taller de confecció de disseny i vestits de núvia de Rosa Clará fos l'espai per presentar públicament l'espectacle i que els principals intèrprets de 'Campanades de boda' es dediquessin a fer un passi de models exclusiu per a la premsa, elles amb vestits blancs de cua blanca i ells amb jaqué negre de ratlles, amb unes imatges promocionals més que cridaneres, feien pensar que la cosa anava per aquí. I esclar que hi ha boda en l'espectacle i que hi ha vestit blanc, però de núvia, allò que es diu núvia-núvia, només n'hi ha una.

La Cubana, com gairebé sempre en els seus espectacles de masses, ha dividit la trama en dos grans apartats, ja sigui davant o darrere de l'escenari o a l'escenari i a la pantalla. Aquesta és una característica habitual a la qual els espectadors veterans i que els hi arriben per primera vegada s'habituen de seguida.

I en el cas de 'Campanades de boda' aquesta divisió estructural i dramatúrgica també hi és, fins al punt que la primera part de l'espectacle mostra una Cubana més teatral que mai, a la italiana, amb gairebé gens de participació de la platea i amb tota la companyia perfectament encaixada en un to de comèdia o vodevil, com ells mateixos la defineixen, amb els ingredients costumistes marca de la casa que fan que els personatges, de tan estrafolaris, siguin sempre, en el seu interior, no només humans sinó tremendament reals i, sobretot, models extrets de la capa ciutadana popular més pròpia. (...)