Què tenen a veure “la más grande” ( i remarcant aquest adjectiu, no cal ni dir de qui estem parlant) amb Barbra Streisand?. O , ja posats, què tenen a veure l’abans tan sacralitzada i ara tan qüestionada transició espanyola, amb la revolta de Stonewall? Aparentment, res de res. Però les aparences sempre resulten enganyoses. I els més distants escenaris, poden presentar sovint insospitades coincidències. Quina és la raó per la qual el món del transvestisme en particular i el món de la sexualitat no normativa en general, s’ha identificat sovint amb les grans dives divines més grans que la vida mateixa , fent d’aquesta identificació una veritable transgressió? Què tenen a veure la Streisand, la Minnelli, la seva incomparable mare Judy Garland ( el funeral de la qual va ser precisament el detonant d’allò que va passar al local gai Stonewall) Mina , Dalila o inclòs la mateixa Piaf que li cantava a la vida en rosa però l’existència de la qual mai havia estat un camí de roses (això, per posar només uns pocs exemples) , amb la Jurado ,Maria Jiménez o la molt més austera Mari Trini?
Certament, intentar respondre aquestes preguntes, donaria peu a elaborar tota una tesi ( acompanyada si és vol de la seva corresponent antítesi ) susceptible de sustentar-se en arguments que precisarien d’una extensió molt més ample que aquella que acostumem a dedicar-li al comentari crític d’un espectacle. Però simplificant molt les coses, no costa tampoc tant trobar-hi els punts comuns de connexió. De fet, no costa gens ni mica trobar connexions entre la Jurado i la Streisand, malgrat que la primera es mou dins d’un gènere (la “copla” i la “canción española” en totes les seves variants) envers el qual, ho confesso humilment, mai no m’he sentit proper , mentre que la segona es mou per un territori (el del musical anglosaxó i el del “The Great American Songbook”) amb el qual, no puc evitar-ho, m’identifico molt més, malgrat les distàncies idiomàtiques i geogràfiques . Però tant la Jurado, com la Streisand, com la Garland, com la seva filla Liza Minnelli (filla alhora d’un gran director gai de cinema que de cara a l’opinió pública es va passar la vida dins d’un armari, i ella mateixa destinada a casar-se amb una altra icona del món gai, el gran Peter Allen al qual va interpretar a Broadway Hugh Jackman en el musical “The Boy from Oz”) com la Jiménez , com.... venen a ser ben representatius exemples de dones capaces de trencar esquemes i polvoritzar tòpics ; capaces de convertir l’escenari i la seva pròpia biografia en quelcom “Bigger than Life” que desafia els límits, tot convertint-se així d’alguna manera en model de qui, com elles mateixes, desafia amb la seva actitud, la seva sexualitat i el seu estil artístic les actituds censores i els intents de prohibició del sistema que intenta que no se’n surti dels marges. Això, malgrat estar també les dives sotmeses de vegades a la tensa contradicció existent entre la seva imatge i el contingut del seu treball artístic, i el seu propi recorregut personal marcat per abusos i maltractaments ben distants a aquesta imatge: el cas de la Giménez resulta en aquest sentit paradigmàtic . I ,cadascuna a la seva manera, totes elles van saber fer de l’excés dramàticament magistral una porta oberta capaç de donar-li visibilitat a allò que el sistema de valors imperant pretenia , sovint continua pretenent, i probablement continuarà intentant pretendre que segueixi resultant invisible per sempre més.
La Copla de Wisconsin es fica ara de ple en allò que van significar aquelles dives amb tarannà sovint més o menys folklòric, tot iniciant el seu notable espectacle amb una reflexió d’aquelles que conviden a fer-hi un pensament. De debò, Alaska i companyia (per posar uns simples exemples) venien a significar una ruptura amb els valors imperants? Tot veient cap on han derivat Olvido i el seu company de vida , i encara que sigui alhora una mica injust emetre judicis sobre el seu passat tot tenint en compte el seu present ( quelcom semblant a un woke a la inversa) , també podríem arribar a la conclusió que ells , elles i ellis es movien per una renovada zona de confort ,emparada per un renovat poder que se’n servia del seu treball artístic per tal dei deixar-li clar al món com de moderns ens havíem tornat. I, mentre tant, i començant per la més veterana de totes ( aquella Lola Flores capaç de posar-se a buscar entre el públic la valuosa arracada perduda al llarg d’una impetuosa actuació) , les dives amb arrels folklòriques eren vistes sovint com a ambaixadores d’un gènere que venia a representar l’antic règim ,i que sovint havia estat defensat per aquest règim amb ungles i dents. Això, encara que en realitat estesin capgirant per complert els aspectes més qüestionables d’una copla que , fins i tot quan no ho semblava, havia estat capaç de mostrar-se en moltes ocasions latentment subversiva. Diria que La Copla de Wisconsin potser no se’n surt tan bé, quan intenta ficar entre les dives les cançons dedicades per alguns divos també ben emblemàtics als seus arquetips de dones somiades. Potser el Nino Bravo de “Noelia”, el Julio Iglesias de “Gwendoline” o el Perales de “Manuela”, encaixarien millor en un futur espectacle dedicat a fer-li un bon repàs a ells: a l’espectacle dedicat a elles, la seva presència resulta un xic sobrant. Però, en qualsevol cas, els tres integrants de la companyia tenen prou talent com per a aconseguir que també la presència puntual d’aquests divos resulti sucosa. Encara que siguin les dives les que ho dominen tot, tant quan es posen a cantar unes lletres que mereixen ser analitzades amb humor i lletra a lletra tal i com ho fa la companyia, com quan ofereixen eixerides respostes plenes de llibertat en entrevistes de l’època força menys encotillades que les que ens ofereixen avui en dia els mitjans.
