A alguns de la meva corda ens ha petat el cap; cal reconeixer-ho. Com és possible que el col·lectiu LGTBIQ+ rescati les cançons casposes de les fans dels rumors dels famosos? Eren un col·lectiu que també aprenien les cançons d'Eurovisió sense saber anglès (llegeixi's "fílim" en comptes de "feeling")? La copla, tant afí al règim, amb les revistes del cor fent la cobertura, resulta que ha estat precursora d'una llibertat molt més àmplia que la dels Hombres G, Mecano o Alaska y los Pegamoides, de la celebrada movida de Tierno Galván. El prestigi de la transició està de pega.
La companyia de La Copla de Wisconsin relata en format de show televisiu de 300 millones moltes més veritats que els sintetitzadors de Tocata. Rocío Jurado, María Jiménez o Raffaella Carrá eren molt més revolucionàries del que s'imaginava el franquisme. Perquè en les seves metàfores fintaven la censura però també l'heteropatriarcat. El punk de l'Alaska o el rock de Mecano eren molt més burgesos i curts de mires que les tonadilleras. Per això, ara, qui té la paciència de rellegir les entrevistes que li feien (més aviat, degradants) i d'analitzar la lletra, hi troba un discurs subversiu que aplaudeixen les travestís. És cert, són himnes de llibertat.
La tesi de l'obra és que la Transició va exalçar altres icones musicals apartant les del règim. Però les modernes dels 80 ja no practicaven la metàfora si no que jugaven, sovint, amb l'evidència. La jugada també va afectar el teatre a Catalunya. Mentre es va donar cobertura als que s'acomodava en la nova tessitura, van escombrar els més àcrates, que reclamaven un trencament major amb la dictadura. Les sales alternatives van fer un reconeixement, 30 anys després al teatre alternatiu de Jordi Teixidor (Magnus, El retaule del flautista), Rodolf Sirera (El verí del teatre) o Alexandre Ballester (un baül groc per a nofre Taylor).
La copla de Wisconsin ha trobat un filó ficcionant en clau musical amb trama còmica com ja van fer a There was a fiesta i que també recorda el República Bananera del duet Yago i Solà, més coneguts per l’èxit de La Calòrica. Coneixíem la vis còmica i actoral de Cinta Monreo a la que ara clebrem l'aparició del dramaturg i director Salvador S Sánchez com a presentador/cantant/ antagonista que l'acompanya.
Quan es va estrenar The Feliuettes semblava que era una broma a les excentricitats de Núria Feliu. Ella acabaria sent fan del grup que, més tard, ha atacat el patriarcat a Akelarre i l'amor romàntic a Amor a mort. La Copla de Wisconsin l'encerta en un discurs (ja fa un any que roda aquest títol) que avui, ha passat a ser central, en amplis espectres de la cultura. I és molt saludable. La sorpresa és que, al costat del discurs inesperat (per tots aquells que no vam tenir la curiositat o la paciència a saber el què de les coplistas) a, sobre, s'interpreta amb una guitarra potent i pacient (que va enriquint la partitura amb l'exercici del bucle de la frase musical) i amb unes veus portentoses. Tots tres, segurs de la seva troballa, a més, gaudeixen sabent que, encara que no es multipliquin els aplaudiments com demanaria un regidor en un plató de tele, la connexió és segura. Per cert, ells parlen del fade out, les cançons que s'apaguen abaixant el volum, però el que aixeca el públic d'on els finals Chim pum amb un posat ben coreogràfic i a contrallum.
