Amor a mort

Teatre | Musical

informació obra



Companyia:
The Feliuettes
Intèrprets:
Laia Alsina Riera, Maria Cirici, Laura Pau
Dramatúrgia:
Eu Manzanares
Vestuari:
Laura García
Escenografia:
Enric Romaní
Interpretació musical:
Modesto Lai
Direcció:
Eu Manzanares
Composició musical:
Gerard Sesé, Ariadna Cabirò, Arnau Tordera
Text:
Xavi Morató, Mireia Giró, Adriana Segurado, Laura Pau, Eu Manzanares, Laia Alsina Riera
Ajudantia de direcció:
Adriana Segurado
Assesoria de moviment:
Adriana Segurado
Sinopsi:

Es pot creure en l’amor avui en dia?

Les muses de l’amor estan tristes. No, les muses estan desesperades. Tampoc. Les muses estan… cansades, fartes. Perquè l’amor ha mort. I no és culpa seva. O potser sí? És que ja no saben inspirar, en aquests nous temps? No, no. Són els humans, que ho compliquen tot. Sempre els humans, que no acaben d’aclarir-se en res, de les seves existències. I encara menys, en un assumpte tan complex i profund com és l’amor. Són uns éssers patèticament entranyables, terriblement complicats. Com ser muses de l’amor, avui en dia, si no hi ha Déu (mai millor dit!) que sigui capaç de definir què carai és, això de l’amor? Les muses estan… Les muses estan fins al cony, escolti’m. Potser és millor riure que plorar, i cantar i fer gresca, abans d’abandonar.

Crítica: Amor a mort

30/08/2023

Tres Cupidos amb metralleta

per Jordi Bordes

És com si aquell olfacte intuïtiu del Cupido amb sagetes al cor s'hagués externalitzat i el concurs públic l'hagués guanyat una empresa sense escrúpols que va pel boc gros. Ara dispara, a tort i a dret, amb metralleta. El servei el fan tres musses que no tenen gaire temps a apuntar. Avui l'amor és molt més complexe, amb molta major diversitat, com celebren a l'arrencada. Ara, els trets d'amor que engalten acostumen a recaure en dones curtes d'autoestima (i en mascles alfa, de prototip). Possiblement, perquè el títol indica que l'amor es dessagna per l'embornal. The Feliuettes, amb la seva habitual frescor i deliri, refermen la clau temàtica després d'Akelarre davant dels contes divertidament ridículs, d'entreteniment (The Feliuettes i Cobi, Curro, Naranjito). Si va ser molt encertada la diversitat d'autories per a mostrar una pàtina ben variada d'opinions sobre el gènere (un tema candent el 2019, que encara és central en el debat social), ara, el camp de l'amor és massa ampli i costa encalçar-los. Sens dubte, el recurs de les musses és bo però saltar del deliri de les malalties venerees (brillant com la cançó de la menstruació del títol anterior) al dol profund per un amor és un salt massa mortal per Cupidos surrealistes que el vulgui plantejar.

Laia Alsina, Maria Cirici i Laura Pau continuen amb una notable vis còmica i una veu afinadíssima; ara acompanyats per modesto Lai. Ara s'ha depurat l'espai amb dos mòduls que es van canviant. La llum, juga amb el fum per deixar aquelles ombres tant espectrals. Pel que fa al vestuari, la combinació blanc, negre i verd poma li dona una unitat, alhora que ressalta els diferents arquetips que es representen. Tot i que els personatges canvien es respira un triumvirat entre cínica, d'antiheroïna i romàntica.

Efectivament, la fórmula T de Teatre diverteix i sorprèn (terribles les condicions per les que no conti la primera experiència homosexual, bàsicament perquè, en realitat, caldria definir-lo amb un altre atribut que no desvetllarem). Està bé demanar al públic que defineixin l'amor però potser seria és adequat deixar-ho exposat en una de les parets (que després es puguin llegir, com solen fer els de Sixto Paz en propostes com El més bonic que podem fer o Coses excepcionals) més que utilitzar-los com a acudit en l'urna de l'Antonio. Si fa uns mesos, eren Cristina Arenas i Laura Pujolàs les que emulaven l'alteritat amb l'òptica T de Teatre (Les altres) ara són The Feliuettes les que ironitzen sobre l'amor. En el seu quart espectacle es constata que són una companyia necessària per posar veu en femení a temàtiques universals. Pateix, en la dificultat d'equilibrar les tres interpretacions, en disposar d'un ordre que desarmi el públic quan s'ho proposi, i que generi un efecte (ara, els canvis de to d'història a història, descentren massa), i en fer esperar massa el final. Tot i així és un espectacle saludable, dels que oxigena i genera un debat posterior revelador (quin és el trauma que amaga, en realitat, la conferenciant de les autocures?) Se'n riu de les seves pròpies consignes i obra el ventall amb el deliri surrealista.

A El somni d'una nit d'estiu, Puck rep l'encàrrec a fer de Cupido. Quan veu que ha creuat les parelles té temps de corregir-ho. Les Cupido-musses d'Amor a mort van a ràfegues. Diuen que el més difícil del poliamor és aconseguir dues persones amb un mínim d'interès que el vulguin practicar. Que el Rubén fa l'amor com una ameba i no els hi fa el pes però no li volen fer un lleig (sempre hi ha l'opció de separar-se més tard). Que els diaris de joventut (ai, Mamma mia!) amaguen secrets que ni les més beates imaginaven i que "el meu amor serà sempre nostre". Amb aquestes lúcides veus difícil serà que ningú aixequi la cella i rigui. Enamoren, a la seva manera. La toxicitat de l'amor ho és depenent de la seva desmesura.